Taman Negara (II): trekking i sangoneres per la selva

1 i 2 d'Agost

Comencem el matí coneixent a en Peh, un noi de 27 anys que ens farà de guia. Prim i seriós, porta un mocador al cap de camuflatge i ens mira amb severitat. Sembla més aviat un pirata de riu i no està per tonteries. És evident que no sent una especial simpatia pels turistes, als qui no té més remei que suportar per a guanyar-se la vida. Com que es tracta d'una ruta fora de programa, no tindrem més companyia que la seva.

La nit anterior va diluviar i en Peh, a la pregunta de la nena sobre si creu que tornarà a ploure, ens informa amb el seu estil sec que Rain Forest ve de Rain, i que ja veurem què podem fer, perquè la ruta prevista a hores d'ara és un fangar tallat a diferents punts per arbres caiguts. Amb aquesta alegre perspectiva, els intrèpids viatgers pugem a la barca que ens ha de portar riu amunt. Les pluges de la nit anterior han fet crescuda, anem contra corrent, i en diversos punts el barquer es troba en dificultats per superar els ràpids i els remolins. Ja ens havien avisat que aquest és un riu  traïdor. Afortunadament, en aquesta ocasió el conductor sí que es coneix l'ofici.

La ruta comença amb la inevitable visita a un poblat d'una tribu d'aquí (una de les 18 que en Peh ens informa que hi ha a tot Malasia) que fem a contracor. Els intrèpids viatgers ens declarem  al.lèrgics a l'etnoturisme: no ens agraden els zoològics humans, no tenim cap interès en violentar la casa de la gent, ni en visitar poblats de cartró pedra, ni en dances rituals descontextualitzades, ni volem que ens posin cap barret tradicional mentre la criaturada del poble ens mira amb cara de no entendre res. No ens agraden aquestes coses i no ens hi sentim a gust.

Però en contra dels nostres pronòstics la cosa va bastant bé i la clau va ser el nostre intrigant guia. Ens porta a un raconet apartat de les cases, on comença deixant les coses clares:  no estem a un veritable poblat. La tribu que visitem viu selva endins, allà han disposat senzillament d'un espai logístic prop del riu on el govern els hi facilita vacunacions, medicines i algun suport. No anem a molestar a ningú, s'acosten un parell de nois que ens fan una demostració de com encenen el foc i de tir amb cervatana. Les explicacions van guanyant en entusiasme mentre més gent del poble va treient el cap encuriossits. En Peh demostra un respecte i una admiració real per aquella gent que han rebutjat totes les ofertes del govern per tal d'establir-se en un altre indret, i que mantenen tossuts l'estil de vida que sempre han conegut. En fi, que la cosa va ser prou digna i breu. Alguna cosa debem haver fet bé durant la visita, perquè a partir d'aquell moment en Peh canvia la seva actitud vers nosaltres. 

La barca ens deixa una mica més amunt i comencem la nostra ruta a peu per la selva i és aquí on coneixerem uns animalons que ja no ens abandonaran fins al final: les sangoneres. Animades per la humitat, ens esperen per tot el camí amb l'aspiradora posada per tal d'enganxar-se als nostres turmells. Les sangoneres detecten la vibració de les nostres passes i, guiant-se per l'olfacte ens surten al pas. Mostren especial predilecció per les cames de la Vidal, que arriba a acollir-ne tota una família al peu esquerre. No passem gaire estona caminant per la frondosa selva fins que el primer vampiret apareix a una de les seves cuixes. I aquí és on ens acabem de guanyar el cor del guia: la Vidal cagant-se en tot es treu la sangonera per ella mateixa i continua caminant, cosa pel que es veu força inusual. Sembla ser que una de les feines del pobre guia és anar treient les sangoneres del personal que arrossega amb ell.

A partir d'aquest moment el nostre pirata esdevè un noi xerraire i divertit, que s'estima amb bojeria el seu poble, la selva i la seva feina. Riem de tot cor mentre ens explica anècdotes seves, de guies i de turistes, sobretot quan ens comenta que ell no accepta turistes per pujar a la Tahan Mountain. Un ruta difícil de sis dies per pujar a un pic de més de 2000 metres. Els pocs turistes que la fan acostumen a ser dels Trekking Extrem, que pugen la muntanya, en paraules del guia,  "buscant-se a ells mateixos". "Jo a mi mateix ja em coneixo!" deia en Peh parant en sec i mirant-nos convençut. A partir d'aquest moment ja ens té el cor robat.

Agraïm les explicacions divertides del guia, perquè la ruta pels camins enfangats de la selva es fa feixuga. La humitat i la calor ens passen factura: bebem més d'un litre i mig d'aigua cada un en sis hores. Nosaltres, és clar. El guia va amb una ampolleta petita i una bosseta de patates que arriben pràcticament senceres al destí. Allò que resulta més humiliant però, és que mentre que el noi camina lleuger nosaltres ens movem maldestres. La Vidal comenta amb el guia que semblem un parell d'elefants. "No!" contesta en Peh "els elefants són l'animal més silenciós de la selva! Es queden inmobils i no te n'adones que hi són fins que hi ets davant". El noi ho diu seriós i de bona fe, però a nosaltres ens fa pols. 

D'elefants no en trobem, però en veiem el rastre: petjades ben recents i unes llufes que podrien alimentar tota una família d'escarabats de per vida. També coneixem unes formigues molt simpàtiques que quan mosseguen queden enganxades a la pell com unes tenalles, a nosaltres però, ens deixen tranquils. I ocells i insectes de tota mena, i sobretot uns arbres immensos en lluita a vida o mort amb unes trepadores gruixudes com canons: qui penetri a l'altre viurà, qui es deixi penetrar sucumbirà sense pietat. This is the rainforest, my friend.

S'ha de dir que a partir de la quarta hora, la única que parava atenció als animals era la Vidal (sempre oberta a noves experiències gastronòmiques) perquè els únics animals en que podia pensar el Querol eren les cerveses Tiger que havíam deixat refredant-se a la nevera per a la tornada.

Sis hores després d'haver començat la caminata, arribem a Lubok Simpon, un desviament que et porta a una clariana del riu on t'hi pots banyar. Només estem a una hora del poble per un caminet fàcil de recòrrer i sense pèrdua possible, així que alliberem a en Peh de la seva tasca de guia-mainadera i anem a treuren's la suor del damunt. 

Un dia dur i esplèndit. Mai ens hauriem imaginat que, tot i les sangoneres, els mosquits, les avespes, la calor, la humitat, i un llarg etcétera d'incomoditats, aquestes es puguéssin veure superades i quasi oblidades per l'encara més llarg etcétera de bondats de la selva. La jungla ens ha encantat, ens ho hem passat bé i sens dubte, volem tornar-hi.

Això sí, després de dos dies de caminar per la selva considerem que ens enguanyat una treva. Dediquem el dia següent a tancar el transport cap a les Perhentian, fer bugada, prendre sucs al costat del riu, i, en general, a l'esport preferit del Querol: dolce fare niente.

Taman Negara: la jungla

30 i 31 de juliol

Sortim de Tanah Rata amb la por de que no hagin convertit la reserva natural del Taman Negara en un parc d'atraccions selvàtic. Unes hores en bus més tard, arribem a una espècie de mini port regentat per una agència local que ens facilita els bitllets per arribar a Kuala Tahan, un poblet i entrada del parc que es troba riu amunt. Allà també treiem els diferents certificats i taxes que has de pagar i que necessites sí o sí per entrar al parc. Un d'ells consisteix en una taxa per càmara que tinguis intenció d'utilitzar (5 MYR per càmara).

El Taman Negara cobreix una superfície immensa de jungla que passa per tres regions de Malàsia. Humida, fronsosa i calurosa selva on hi habiten elefants, tigres, rinoceronts, micos, i tot tipus d'insectes que, portant a la Vidal, estem segurs que coneixerem.

Pujem a la bucòlica barqueta pensant que ens condueix un autèntic almirall del riu, un descendent de vàries generacions de canoïstes, un mag de la conducció canopil, un... un... un desastre. El noi xoca en diverses ocasions contra els manglars i embarranca en en parell més, amb el detallet de que portàvem el motor més tronat. El bucòlic viatge es converteixen en 3 hores i 45 minuts riu amunt a ple sol. 

Per sort, el paissatge ho cura tot. La selva atrapa i enmudeix a qualsevol, no calia demanar silenci. Les dotze persones que viatjavem plegades ens quedavem mudes simultaniament quan irrompien els atronadors sorolls de la selva. Pel camí, micos, aus de llampans plumatges, búfals d'aigua, nens jugant... Un espectàcte que només és la punteta de l'iceberg del que ens hi espera.

En arribar a Kuala Tehan tenim sort, anem directament a la pensió que haviem localitzat per la Lonely anomenada "Yellow GuestHouse", i trobem habitació. En aquesta selva immensa, el bosc més antic del món, l'animal que més hem de tèmer els turistes no és l'elefant, ni el rinoceront, ni el tigre... sinó les xinxes. Tenim sort i no ens les trobem, però les cames d'algunes de les valkiries que corren per aquí donen fe de la seva presència.

Ja ubicats decidim que en comptes de dos dies ens en quedarem quatre, i l'encertem. És un lloc increïble i en dos dies no aconsegueixes ni esgarrapar una mica la superfìcie del Teman Negara. En quatre tampoc, però marxes més satisfet.

Kuala Tahan és un poblet curiós. Està dividit pel riu en dues parts, una amb el poblet, i l'altra amb el gran Resort Mutiara i l'entrada al parc (i la gran majoria de rutes i camins).  El riu no constitueix només una divisió física, sinó també social: els turistes amb pasta al Resort, i els motxileros pobretons i els locals a la vila. És "divertit" demanar una cervesa a la banda rica només pel moment en que et pregunten: 

- room number? 

I tu contestes:

- no, we are from the other side

Creuar és fàcil i ràpid, hi ha unes barquetes que continuament et passen d'un costat a l'altre per un MYR fins les 23h. És una dada interessant ja que l'únic lloc on nosaltres hem trobat cervesa és al bar del Mutiara. Al poble trobes sucs, refrescos i bona gent, però per poder beure una freda cerveseta no te'n queda una altra que creuar cap al lloc on, per uns quants Riminis de més, es fan concessions a les conviccions religioses. I quan tornes d'unes quantes hores de camí extenuant per la selva us assegurem que creuarieu encara que fos caminant per sobre de l'aigua.

Llegint la guia ens envalentonem i decidim que les rutes "fàcils" les farem sols. Contrastem que els camins estan ben senyalitzats i decidim provar sort. Ho recomanem, per les tres rutes fàcils (canopy, bukit teresik i lubok simpon) no és necessari un guia. Per la resta SÍ. Alerta flipats: és una selva i els camins canvien cada dia degut a la caiguda d'arbres i demés. 

Aquí l'activitat comença ben d'hora, però no és un esforç perquè a les 20h ja es ben fosc.

Agafem forces amb un esmorzar com el que dinem a Barcelona en un dels restaurants flotants que hi ha a la riba i creuem el riu per anar cap al Canopy Walk, el camí més massiu. Es tracta d'un recorregut curtet en el que no trepitges ni el terra de la selva, ja que està "asfaltat" amb unes tarimes de fusta fins arribar a una sèrie de ponts flotants sobre la selva. Aquest tros recorda les Rambles.

El canopy walk és un circuit de passarel.les pels arbres, el més llarg del món segons diuen. Com a manera de conèixer la selva no té massa interès, però si te'l prens com a entreteniment, té la seva gràcia. Som afortunats i just davant nostre hi va un National Geographic francés. Gust al quadrat. El senyor, armat amb una Gopro Black amb la que va gravant cada passet de la senyora com si d'un bebe es tractes, va recòrrer tot el pont utilitzant exclusivament la maneta esquerra. Anar darrera d'ell era tot un desafiament vertical ja que el pont, òbviament, es decantava notablement cap a l'esquerra. Que la Vidal no utilitzés una liana per penjar-lo i deixar-lo a mercé dels tigres va ser un altre desafiament.

Just on acaba el Canopy Walk, hi ha un desviament cap a Bukit Teresik, un punt francament elevat des d'on es gaudeix d'una espectacular vista de la jungla. És fàcil arribar-hi, les plataformes de fusta et porten fins a un primer mirador i després queda un trosset ben senyalitzat fins a arribar-hi. Però pujar escales (i no poques) a la selva és esgotador. Es podia treure suc de les nostres samarretes.

Un cop a dalt teniem dues opcions: baixar desfent el mateix camí de pasarel.les, amb la resta de visitants o endinsar-nos per la selva per un camí de cordes (i per tant també de difícil pèrdua). No dubt, abans de que el Querol hi posès seny, la Vidal ja baixava amb l'ajuda de les cordes selva avall. I tot i que al principi no les hi teníem totes, va ser un nou encert, ja que ningú baixa per aquesta bifurcació i per fi vàrem poder estar sols i en silenci a la selva. Gràcies a això, pel camí vàrem poder veure dos enormes micos, disfrutar dels a vegades atemoridors sons de la selva, i veure còrrer un tapir a tres metres de nosaltres. Cap d'aquestes bestioletes va tenir el detall de parar-se a que li fèssim la foto, però el fet de poder veure mamífers a ple dia és suficient per a que ens considerem molt afortunats.

Quatre hores de caminada (contant el Canopy Walk) per la selva que a efectes de cansament ens van sonar a vuit. Els kilòmetres a la selva sembla que es dilaten, i la calor i la humitat converteixen un passeig qualsevol en una excursió extenuant.

Res que unes cervesetes al Mutiara no poguèssin reparar.

Agafat el gust i el pols a la selva, i més segurs de les nostres possibilitats vàrem anar a contractar un guia per fer una excursió de dos dies amb nit a una cova. Però, primer disgust del viatge, per motius de falta de disponibilitat no vàrem trobar cap guia que pogués els dies que nosaltres ens anaven bé. Tot i així, per un dia sí que era possible i no ho vàrem dubtar.

Fauna viatgera

Quan et mous per paísos llunyans o exòtics et creues tota una fauna viatgera. Personatges-tipus que irremediablement conflueixen a tots els indrets del món. Persones que viatgen soles, en parella, amb amics, en família... Tot un zoològic itinerant que els autòctons es miren entre resignats i entretinguts. Aquí us en fem un catàleg:

Els místics. Es caracteritzen per la seva mirada absent, degut en part a postureo i en part a la falta de proteïnes. Es diu que una conversa amb ells té més efectes laxants que la majoria de medicaments. No entenen de nacionalitats, classes ni color de pell, un místic parla i enraona igual independentment del seu país d'origen. Les seves reflexions superficials i buides són conegudes arreu del globus terraqui. Pels hospitals locals són prou apreciats: en la seva voluntat d'emportar-se experiències de proximitat i autenticitat, acostumen a portar-se a la boca tot menjar que troben pel camí (no confondre amb la Vidal: aquests no mengen animalons). Són especialment aficionats als beuratges d'herbes i, per suposat, vegans. Sempre a la caça dels xamans locals i dels punts de magnetisme. Tenen molta afició a grapejar als iaios dels poblats on han anat a fer etnoturisme mentre els miren intensament. És molt important que la bossa d'equipatge sigui feta amb teixits 100% naturals i sense cremalleres. La versió beta va acompanyada d'una guitarra.

Els Trekking Extrem. Els elfs de la fauna viatjera. Es poden confondre amb els místics perquè van amb el cap en alt, però es distingeixen perquè es miren les teves xixes amb pena i procuren no sortir mai a prop teu en una foto. Preferentment francesos, també tenen versions meridionals com espanyols o italians. S'alimenten de fruita i barretes energètiques. Dissimulen quan consulten la guia i, per tot equipatge, porten unes motxilletes de joguina amb dos pantalons pirates i tres samarretes de tirants, que a partir del quart dia de viatge van atraient tots els insectes del país. Saben "coses" que tu no, i acostumen a viatjar en parelles noi/noia. Eviten tot contacte amb la resta de fauna. Com que això de grimpar per la selva és més fotut que còrrer per Collserola, acostumen a frustrar-se quan han de parar-se per recuperar l'alè, fet que sempre tracten d'evitar especialment si altres individus de la seva espècie merodegen a prop. El seu pitjor malson es produeix quan un cop al cim, o a la platja verge, o a qualsevol altre indret teòricament inaccessible per a ningú més que per a ells, hi veuen aparèixer una família de cinc membres amb la que han compartit autobús.

Els National Geographic. Són homes i pares de família. Un intent de McGuiver adomingat. Se'ls distingeix pels seus ridículs barrets, la indumentària Coronel Tapioca i el seu inconfusible equip fotogràfic. Els més autèntics van amb una armilla d'aquestes amb moltes butxaquetes. En viatge en grup, el més odiats. Fan més paradetes per fer fotos que els gossets petits per anar a pixar. Es mouen amb el trípode com Charlot amb les escales de mà: etzibant cops a banda i banda. El seu equip pot ser d'expert o d'aficionat, però el resultat serà el mateix: un llarg vídeo amb el que torturar a qualsevol víctima que, despistada, passi per casa seva en els mesos posteriors al viatge. Es comenta que quan dos individus d'aquesta espècie es troben neix un forat negre. Com gosets que s'oloren, inicien una aparent cordial conversa que conclourà amb els dos personatges convençuts per separat, que el seu equip és el millor, i els seus coneixements els més tècnics.

Machotes. Entre els nostres preferits. Colles de post-adolescents suant testosterona amb el caràcter nacional molt marcat. Algun amb parella, la majoria solters, semblen trets d'una pel.li de Porky's i viatgen amb calça curta i samarretes de tirants de marques de cervesa, excepte un esprimatxat amb ulleres que, quan els altres no miren, envia whatsapps a la mare. Pels decibels i la gesticulació exagerada es detecta al mascle alpha dominant, que es caracteritza per explicar acudits dolents, humiliar als companys i fer comentaris graciosos en veu alta a cada explicació del conductor de l'autobús, guia o cambrer. S'alimenten prioritàriament de cervesa i acostumen a viure als McDonalds, Hard Rock Cafès i bars nocturns per a guiris. S'apunten a totes les excursions per fer temps fins que arribi la nit i constitueixen el principal problema pels guies. A la caça de famelles locals, també ho intenten amb les noies que viatgen en grup i amb les adolescents que van amb els pares. En ocasions, intenten fer-se passar per místics per ampliar possibilitats. Acostumen a finalitzar els viatges magrejant alguna valkiria o pagant per sexe. Altes probabilitats de que acabi intervenint el consolat del seu país per treure'ls de problemes amb les autoritats locals.

Valkiries en grup. Un nombre sempre imprecís de noies, centre/nord europees o dels Estats Units amb massa afició pel menjar amb mantega i per Sexo en Nueva York. Al capdavant, la valkiria amb l'autoestima més baixa es dedica a protegir/amagar a la resta. A diferència dels machotes sí tenen opcions reals amb els indígenes. Carreguen amb tones d'equipatge en maletes de rodetes que no hi ha manera d'entaforar als portamaletes dels busos. Maquillades fins i tot per anar a la selva, són inclús més intrusives que els seus homòlegs masculins. Creen barreres d'energia generades pels seus crits aguts i riures penetrants amb capacitat d'expulsar una sala plena de gent (excepte als machotes). La seva versió italiana porta també plataformes o sabates de taco insistim, per anar a la selva. Per intimar-hi unes gerres de sangria poden ajudar.

Els Equipo A. Són els National Geographic pro, la versió beta. Homes sense fills, acostumen a ser de formacions tècniques o oficinistes que sempre haurien volgut ser càmeres de documentals o astronautes per relatar grans aventures. Duen un equip preparat per pujar a l'Everest per anar a passejar per la Barceloneta. Majoritariament no el saben fer servir, un National en treuria més rendiment. Flipats i altius, posen expresions greus i defugen la mirada de la resta d'espècies per tal de fer-se els interessants. La principal diferència amb els National Geografic no és la qualitat de la seva producció sinó el preu dels seus equips i l'actitud. Quan un National es creua amb un Equipo A, acota el cap mentre fa números mentalment sobre el que costa el que du a sobre i llança un sospir. Els més ben plantats constitueixen l'objectiu principal de les valkiries que, de fet, són les úniques que els aguanten.

Turistes que van de viatgers. Normalment van en parella, amb la Lonely a la mà. Excepte els francesos que s'esforcen amb la Routard. Passegen pel centre de les ciutats vestits de safari. Es fan els simpàtics amb conductors, recepcionistes d'hostal i guies per a fer-se la il.lusió de que tenen contacte amb la població local, però al final només intimen amb altres guiris comentant banalitats del viatge i tòpics sobre el país. Se'ls pot veure fent esforços per emmarcar les fotos dels llocs més massificats per tal que semblin exòtics. Resulta especialment entendridor veure'ls carregats amb una motxilla a l'esquena i una altra al davant mentre tracten de passar desapercebuts entre els autòctons. Les seva ansietat per no desentonar ni ofendre els costums locals els converteixen en la presa predilecta de tota mena d'estafes. Marxen convençuts de que amb un viatge de tres setmanes han arribat a conèixer el país. Els pitjors passen la meitat del seu temps escribint blocs del viatge amb els que aburreixen a les amistats.

Famílies: fins i tot al pic més alt o a l'indret més calurós i difícil d'accedir, hom es pot trobar una família, a vegades amb iaia inclosa (la més incombustible). Avancen lents però imparables i es comenta que a la butxaca del Doraemon es troben menys artil.lugis dels que una família porta amb ella: entrepans, mocadors, obridors, toballoletes amb col.lònia, cadires, estoballes, flotadors, farmaciola, dolços, repelent, música, càmeres, cartes, mitjons, gerseis, encenedors, llumins, pinces, cordes, qualsevol element que puguis necessitar una fracció de segón durant el viatge. L'alfa i l'omega és la mare. Afables i acollidors, excepte en la seva versió francesa, arrosseguen com a mínim un membre adolescent que, amb cara d'amargat, s'aïlla amb el seu mp3. N'existeixen moltes vessants: les franceses, que són com una evolució dels trekking extrems. Estirades, arrogants i amb posat d'haver vist coses que tu no arribaràs ni a imaginar, són les que més s'aïllen de la resta de mortals. Les alemanyes, més afables i sociables que els francesos. Les xineses, les més caòtiques i hiperactives,  amb un ús nivell notable de decibels no tenen cap problema en fer-se notar allà on van. I les espanyoles (escasses) que són la versió animalota de les xineses, les més divertides de lluny: es mouen com un grup dirigit per un tour operator, normalment el pare amb l'assistència del fill petit. Porten un paquetet d'embutit a la maleta i el compartiran en qualsevol moment pintoresc. Sempre molt carregats. La principal funció de les famílies és la de recordar i humiliar: recordar a machotes i valkiries que en algun lloc ells també tenen una família i humiliar als místics, trekking extrem i turistes que van de viatgers; Amb la seva presència demostren que els llocs on arriben són tan accessibles com un Torremolinos qualsevol.