Cameron Hightlands: un Lloret d'alta muntanya

28 de juliol

Matinem per anar a l'estació d'autobusos per agafar el transport que tenim reservat des de la nit anterior. Ens hem de dirigir a l'andana 15 que, ves per on, no existeix. Ens ha tocat l'andana 13 i 1/2 de Harry Potter. De l'andana 14 es passa directament a la 16 on trobem tota una colla en la mateixa situació que nosaltres, dirigint successivament la mirada del bitllet als rètols i viceversa. L'habitual grup de senyors que mai acabes de saber si són personal de la companyia que has contractat, espabilats de la competència que els hi roben els clients o simplement desvagats amb ganes de fer-se útils, ens van donant instruccions contradictòries i pastorejant amunt i avall. La clientel.la assumim, com és habitual, el rol de manat d'ovelles, tots convençuts que els altres saben coses que tu no, o simplement que el que ens hagi de passar millor que ens agafi fent pinya. Finalment ens pugen a un autocar que, afortunadament, ens condueix al destí desitjat: Tanah Rata, la ciutat principal de Cameron Hightlands, les Terres Altes d'en Cameron.

Abandonem alleugerits la contaminació de Kuala Lumpur i una hora després d'abandonar la metròpoli tornem a veure el sol. Després de molts quilòmetres voltats de plantacions de cocoters, l'autocar comença a grimpar per una carretereta sinuosa de muntanya. A poc que comencem a pujar, els vorals de la carretera s'omplen de llargues fileres de cotxes mal aparcats dels domingueros: estem a les vacances de final de Ramadan i el clima sec i fresc de les alçades és un atractiu immillorable pel turisme local. La massificació de la carretera és una anticipació d'allò que ens espera. 

Tanah Rata és una ciutat bonica en el fons. Literalment en el fons, perquè cal esforçar-se molt en mirar darrera dels omnipresents cartells publicitaris, botiguetes de quincalla i restaurants per a guiris si es vol veure unes casetes d'inspiració alpina que donen fe de la colonització britànica. El carrer principal de la població, constanment atravessat per cotxes i autocars carregats amb nous turistes, és l'equivalent a la destrossa de qualsevol població de platja del nostre país arrasada pel turisme estival, amb l'agreujant de la mega-retolació de la que tant s'abusa per aquestes contrades.

Tanah Rata és un poble de muntanya que deu el seu caràcter a una colla de latifundistes britànics que en temps de l'imperi es van dedicar a desforestar la selva per a importar-hi plantacions de te amb esquers provinents de l'Índia i la Xina. Actualment és un destí turístic sobrecarregat i maltractat per una política de desregulació turística depredadora i cobdiciosa que està arruinant l'entorn. Com a catalans sabem de què parlem. 

Afortunadament, trobem un hostal econòmic en el que era una antiga mansió rural. Tranquil, net i bonic, sembla que en qualsevol moment hagi d'aparèixer l'Hercules Poirot. Tot i que la mestresa no fa cara de gaires amics, el lloc és fantàstic i descansem per fi de sorolls, crits, bocines i neons. I retrobem el plaer d'abrigar-nos a la nit.

Des de Tanah Rata es poden fer pel teu compte una sèrie de rutes a peu. També es poden contractar excursions guiades a la selva. Nosaltres no fem ni una cosa ni l'altra. Per tal d'acostar-nos a veure les plantacions de te contractem una excursió que  combina la visita als latifundis amb un "treking" pel bosc tropical. Mala idea com descobrirem més tard.

Partim preparats per aventures salvatges: botes, aigua, farmaciola... A la furgoneta que va recollint expedicionaris s'hi afegeixen fins a sis alemanys (això sembla Mallorca) també amb ganes de safari i una colla de nois saudites (força més sociables que els teutons) que van més vestits per anar a fer un tomb a Eivissa que no per viure aventures al bosc. En el nostre intern comencem a sentir pena per avançat del que espera a aquesta xavalada tan mal equipada i mirem de reüll amb enveja les polaines anti-sangoneres dels "uber alles". Les coses van al revés.

Primera parada: cinc minuts per a fer una foto des de la carretera als camps de te. Nosaltres i les altres dos-centes persones que han contractat la mateixa excursió a les diferents agències. 

Segona parada: una cua interminable per pujar a una torre en el punt més alt de la zona i fer una altra foto. Aquí el Querol ja deserta i en comptes de fer la cua es dedica a petar la xerrada amb l'assemblea de guies.

El "trekking" per la jungla resulta ser un circuit de vint minuts per un caminet preparat on el guia imparteix quatre explicacions desganades sobre flora local. D'aquí a la factoria de te on han muntat una infrastructura capaç d'acollir els centenars de turistes que hi porten per a esmorzar. 

El més interessant és l'exposició orquestrada pels propietaris, on expliquen que, un cop arrassada la jungla, dediquen una part dels beneficis a un centre de protecció d'elefants, a qui els indígenes (gent assalvatjada, ja se sap) maltractaven abans de que ells arribessin per destruir el seu entorn natural. El jeto dels escocessos en qüestió es pot veure al darrer panell de l'exposició sota el títol: "la gent que ho va fer possible". Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix l'exposició, o com es digui en gaèlic. Al sortir de la plantació hom pot veure els barracons on hi viuen els treballadors sota sostres d'uralita. Més els hi valdria haver nascut elefants. O latifundistes.

Una visita a una granja de papallones (en realitat una mena de grimós zoo privat de rèptils) i a una granja de maduixes (on ja ni la Vidal va fer-hi l'esforç d'entrar) van coronar l'agonia. Sort que la Vidal, que és un èsser capaç de treure or d'un femer, la va encertar trencant el boicot decretat pel Querol i va comprar unes maduixes que estaven boníssimes, tot sigui dit.

A la tarda fem un trosset d'una de les rutes que ens hem perdut per culpa de la cutre-excursió i descobrim un entorn que sí ens va agradar. Els camins, ben senyalitzats i allunyats de la marabunta valen la pena. Tot i que un pél brut, és jungla, cascades i verd, i això sempre agrada. 

Per a ser justos, les Cameron Highlands són un paratge preciós al que vam arribar en la temporada de màxima afluència turística. Segur que si ens haguèssim dedicat a anar pel nostre compte el relat fóra més optimista. No és menys cert que nosaltres mateixos hem contribuit a aquests dos dies a aquesta massificació, mal aconsellats per una guia gens específica al respecte i per altre blocaires que potser no van tenir la valentia de reconèixer que l'havien espifiat. Nosaltres no volem cometre el mateix error: si aneu a Malàsia us recomanem no acostar-vos per aquí.

Certament és un exemple de com una explotació turística desfermada i sense una planificació equilibrada pot arruinar el millor dels indrets. Des d'aquestes terres llunyanes volem tenir un record pels promotors del BCN World i els hotelers barcelonins. Per ells, pels qui els hi fan les requalificacions i per a les famílies de tots plegats. Besis.

Alerta! Presumptuosos als fogons

Els presents ens declarem adscrits a la via gastronòmica al socialisme. Ens agrada menjar i menjar bé, i un dels motius pel qual restem enamorats del sud-est asiàtic és el seu menjar i el seu preu. El bon menjar el trobem arreu, comença a les paradetes del carrer i continua en tota la gama de restauració.  Aquí ens podem plantejar anar a certs restaurants de cuina d'autor que a Barcelona no podríam pagar, com l'Eat me de Bangkok que va fer plorar a la Vidal.

A Kuala Lupur vàrem trobar el "frangipani", un restaurant de cuina fusió que situen, cito, "molt per davant de quasi tota la competència". 

Està situat en un dels carrers amb més bars per metre quatrat, un carrer sorollós i on la música i les llums et saturen els sentits. Entrar al Frangipani és, contra tot pronostic, una autèntica bombolla de pau. Un servei excel.lent et condueix a una estànça sòbria i profundament elegant on un grapat de tauletes es situen al voltant d'una espècie d'estanc d'igua. Les parets d'inspiració aràbiga i quatre llumetes inteligentment posades generen una bella il.lusió òptica. Sembla sopar veient les estrelles a la vora d'un llac.

El servei, repetim, excel.lent, ens explica una carta que ens fa babejar. Però intuïm que alguna cosa no va bé quan ens porten els entrants fora del menú. Ens serveixen una selecció de mantegues de tres sabors que, tot i l'entusiasme que encara teníem, no valien res. 

Procurem però no exaltar-nos encara, i busquem justificacions bondadoses: són els entrats que et posa el restaurant, potser és que la seva inspiració francesa fa que la mantega els hi sembli quelcom deliciós i insuperable,

De primer demanem un salmó (recomanació del xef), i una mozzarella burrata farcida de caviar beluga. Sona bé, la idea és bona, la predisposició hi és, però el plat no val res. Preciosa presentació, però haurien fet bé de pensar a donar gust al plat. Els aliments no eren de primera, i el resultat no era l'esperat.

De segón ànec i porquet, igualment ben presentats, igualment insípids. Per rematar, un sushi de mango que crèiem que no podia fallar. Preciosa presentació, però l'únic que valia la pena del plat era el gelat que acompanyava, el mango no tenia gust de res, i té mèrit, perquè en qualsevol paradeta de carrer trobes mangos que et recorden que el que menjem a casa, són sucedanis de fruita tropical. Però no al Frangipani, aquí el mango tenia el mateix gust que el que puguis comprar al Caprabo.

No és que no fos bó, és que la qualitat era indigna de l'espai, del nom i del preu que vàrem pagar. Quan vas a un restaurant d'aquestes característiques esperes una cuina diferent, art als fogons. Esperes que et sorprenguin, que agafin desprevinguts els teus 6 sentits. Esperes provar quelcom que enlloc més tornaràs a provar, perquè és únic, irrepetible i personal d'aquell lloc. Pagues per una experiència artística, gastronòmica i sensorial. Pagues perquè se't posin els péls de punta i creguis poder tenir un orgasme simplement menjant. I amics, hem estat més aprop d'aquesta experiència menjant una pizza casolana que al Frangipani.

Un autèntic fail. Amics de la Lonely Planet, de com i on viatjar sóu, al nostre parer, la millor guia de viatge, però sobre menjar us queda molt per apendre.

Per treure'ns el mal gust de boca, la nit següent ens vàrem aventurar a un local molt més econòmic que vàrem escollir més per la seva ubicació i la tranquil.litat que s'hi respirava. Un restaurant "britànic fusió", l'Albion. I cal dir que, sense grans floritures, és un lloc molt recomanable. Quan un restaurant britànic sense pretensions et dóna una lliçó culinària, noi fest-t'ho mirar.

En dues paraules: Kuala Lumpur

26 i 27 - Kuala Lumpur

Dia de trànsit, aprofitem el matí per donar-nos una darrera volteta per Malaka i agafem el bus cap a Kuala Lumpur. Pel camí, a mesura que ens acostem a la capital el sol va desapareixent, i no és boira o núvols, és la contaminació. A KL el sol no es veu, però crema fins al ossos.

Kuala Lumpur és interessant: lletja i bonica, especial i vulgar, autèntica i copiosa, colorida i gris, una ciutat asiàtica on les olors colpejen el nas, la suor és una constant i la contaminació un verí que flota en l'ambient. La Vidal troba l'encant a la ciutat tant bon punt hi posa un peu, al Querol, que és poc d'aglomeracions, li costa una mica més convèncers. 

Kuala Lumpur té un origen obrer. La van fundar fa un parell de segles els miners d'estany malasis, indis, xinesos, colons britanics, i un llarg etcètera de nacionalitats que, encara a dia d'avui, s'intueix en les fesonomies de les persones. 

La gràcia de la ciutat és la combinació d'edificis i rascacels ultramoderns amb el que és rural, antic i sovint provincià. L'extrarradi, lluny de la ciutat de negocis, les barriades populars estan formades per blocs mastodòntics d'habitatges. Pintades anarkistes reclamen que ser homeless no és cap crim. Tan lluny i tan a prop.

L'urbanisme a Àsia és un concepte per descobrir, aquí no posen carrers, aquí els tiren i així formen barris i ciutats. KL és un caos, però si t'hi esforces una mica t'hi acabes entenent. Nosaltres, gent afortunada, hem vingut a KL just el cap de setmana que acaba el Ramadan, i resulta que per moltes famílies és tradició venir a Kuala Lumpur a celebrar el final del Ramadan. I és estupendo perquè per la ciutat hi caminen incontables grups de gent de tots els colors de pell i de vestits imaginables. Moltíssim turisme asiàtic, molt poc d'occidental. Però és un problema, perquè els intrèpids vitgers no tenim per costum reservar lloc per dormir, així que després de tres intents infructuosos acabem dormint en un hostal cutre que recorda al nostre famós hotel cochambre. Com a mínim són amables. 

Per la nostra habitació de sis llits, a la que ens estarem dos nits, passen fins a deu persones: alemanys, singapureses i fins i tot un hacker filipí que es passa les hores trastejant pàgines de codis des del portàtil a la seva llitera. Al "vestíbul" regna un client grandot, un americà de Miami calçat amb una immensa samarreta de l'Athletic de Madrid i una gorra de bèisbol que a iniciativa pròpia atén les necessitats de tots els hostes que hi passem: busca traductor per a una noia xinesa, ens informa dels trucs per a fer funcionar els ordinadors ruïnosos de l'hostal, emparella desconeguts per a que comparteixin habitació. La cosa donaria per a rodar-hi una pel.li d'espies.

Dormim a China Town, un bullici de gent, botigues al carrer, llums, pantalles de plasma, làmpares xineses, música sense gràcia, bars, terrasses, halals, cotxes i motos (tot junt). Com Port Aventura però amb trànsit, moltíssima més gent, i en versió bruteta.

Aquesta nit però ens volem donar un homenatge per sopar, experiència que us relatarem en el següent post.

Anem cap a la zona del "Golden Triangle"', concretament a una zona de carrers i carrerons que es vertebren a esquerra i dreta de Jin Nagasari. Un centre d'oci nocturn i restauració. De nou, el que és autèntic i artificial batallen en un mateix espai on trobes carrers tipo Lloret, i d'altres amb centenars de taules al mig de la calçada amb moltes famílies locals sopant mentre els cotxes sortegen taules, persones, i cambrers.

La nit acaba bé. Trobem, com ja comença a ser costum, un bar de tapes amb una carta de vins i begudes "tipical spanish" des d'aigua de valència a kalimotxo. Per sort, també tenen patxaran, i aquestes copes van per la Susi i el Manu ;)

Al dia següent ens llevem tard, cerquem desesperats algun indret amb aire acondicionat on prendre el beuratge que aquí anomenen cafè i iniciem la marxa per la ciutat. Arranquem a caminar des del mercat de China Town, des d'on creuem el riu per arribar a la Plaça Merdeka, una gran esplanada, insòlita en aquesta ciutat-laberint per a les commemoracions oficials. A tota aquesta zona ens sobta trobar grups i més grups de nois (només mascles) drets al carrer mirant-se els uns als altres sense ni gairebé parlar entre ells. No entenem si és una manera de passar el diumenge al matí, de cercar feina o xicota.

Abandonem l'espai obert de la Merdeka per endinsar-nos a Little India, per carrerons plens de paradetes i a vessar de gent. Les fotos surten tan barroques com les façanes dels temples hinduístes on es sobreposen les figures recargolades. Aquí la moda és diferent, i decenes i decenes de paradetes de mocadors al cap de tots colors i teixits s'apinyen unes a sobre de les altres i els turistes occidentals passem bastant desapercebuts entre una marabunta multicolor.

Arribem a l'immens mercat d'aliments de Chow Kit on les olors formen una barrera pràcticament impenetrable pels turistes d'estòmac no preparat que garanteix als locals fer la compra sense la presència incordiant dels sempiterns guiris tafaners i on la Vidal, que és una dona a qui agrada viure al límit, compra un suc de coco molt popular aquí i que posen dins de bosses de plàstic des d'on es beu directament amb palleta, mentre el Querol repassa la farmaciola.

Tot Kuala Lumpur és un gran formiguer hiperactiu, tot? No. A l'ombra dels immensos gratacels resisteix Kampung Baru, una barriada de cases de fusta molt humils on el temps s'atura i l'occidentalització no ha arribat, on pels carrers tranquils passen els veïns en bicicleta saludant als intrèpids viatgers que són els únics forasters a la vista, on nanos trapelles combaten en guerres de petards, on cabres tristes i ovelles brutes rumien als patis de darrera de les cases. 

Kampung Baru, on la pobresa encara es pot viure amb dignitat i on les senyores pinten i decoren amb torretes habitatges tan humils com encantadors. On passejar torna a ser un plaer tranquil, i que esdevé immediatament el nostre racó preferit d'aquesta impossible ciutat. 

Vorejant aquesta illa resistent, un mur immens separa el veinat de grans vies de comunicació, radials i accessos d'autopista. Trobar un esquerda al mur ens comporta caminar i caminar fins a que podem accedir a un voral de carretera que ens porta directament a les torres Petrones, la joia de l'skyline de KL i veritable símbol nacional, al bell mig de les imponents seus bancàries i dels centres comercials luxosos on els megapijos locals i foranis passegen amb l'aire estirat i frívol que els fa internacionalment reconeixibles. Infinitament més rics que els kampungbaruesos, i força més maleducats: aquests no saluden. Ni somriuen, ni tiren petards, ni sabrien com convertir una cabaneta de fusta en una llar encantadora.

Arribats a aquest punt, els intrèpids viatgers ja hem transpirat totes les cerveses del darrer any i mig, així que prenem un suc de fruites en un lloc tranquil i agafem un taxi cap a la dutxa. Pel camí la darrera sorpresa de la tarda: arriba un policia en moto i fa aturar el trànsit per a deixar passar una comitiva de cotxes i més cotxes amb les sirenes posades, darrera dels quals uns quants cotxassos de gamma alta on deu viatjar-hi alguna gran magistratura del país.

La cirereta d'un pastís barroc amb tantíssimes capes, sabors i textures com les que ens ha regalat una caminada de sis hores per Kuala Lumpur

Malaka: Reagge i kitsch a la vora del riu Sungay Malaka

25 de juny

Sortim d'hora de Muar per aprofitar el dia a Malaka, una ciutat que promet. El Querol que és un noi delicat ha agafat un refredat per culpa de l'aire acondicionat que la Vidal s'ha entestat en deixar obert tota la nit, tot i que qualsevol que el sentís pensaria que està per hospitalitzar.

L'autobús ens deixa a l'estació central on tot els taxistes estan conxorxat per cobrar un preu fix de 20 riminis al marge del taxímetre. Després de deixar escapar tres taxis ens hi resignem. Fem cas de la Loneley i ens hostatgem a un hostal meravellós a la bora del riu. De moment els mosquits ens perdonen la vida.

Malaka passarà als anhels com la ciutat on el viatge ha començat a agafar color. Fundada per un almirall xinès que va veure el seu potencial estratègic en les rutes comercials entre la Índia i la Xina, ha estat colonitzada pels portuguesos, que van deixar la seva emprempta en els edificis  gubernamentals i les esglèsies. És una ciutat amb un casc antic marcadament colonial al voltant del riu Sungay Melaka. Molt més bonica i important que la seva germaneta pobre Muar, i per això mateix carregada de turistes, els primers que ens trobem en el viatge, que tendeixen inevitablement a desnaturalitzar-la.

Carreguem l'estòmac a Xina Town i sortim a caminar pels racons típics i tòpics. Enmig de la calor de la tarda cerquem refugi en les botiguetes i terrasses del costat del riu i fem la primera troballa realment memorable del viatge: un xiringuito petitet carregat de reggae. Plantem el cul a unes cadires de mímet i saboregem unes Anchor tot sentit els grans èxits de Bob Marley, i ara sí sentim que fem vacances. Coneixem amb una parella formada per un austríac i una grega que parlen un castellà molt correcte. Tot va bé fins que la noia ens confessa que tot i haver visitat Barcelona, la seva ciutat preferida és Madrid. A partir d'aquest moment la Vidal, que és una noia molt sensible amb les seves coses, demana el compte precipitadament i reprenem la marxa.

Al costat del riu, hi ha un complex d'esglèsies i edificis de govern, i allà podriem trobar encara a la Vidal doblegada de riure si no fos per l'estirada d'orelles del Querol. Malaka sembla civilitzada, una ciutat preciosa on passat i present en troben. Però Malaka té un estrany sentit estètic pel que fa als tuk-tuks. Una marabunta de trishaws vestits de flors, llums de neó i hello-kittys (tot junt) esperen als turistes per portar-los a fer un volt. Si l'espectàcle no fos prou, els valents conductors acompanyen els vehicles amb música disco i màquina dels 80's. Les cançons de la ruta del bakalao sonant en malesià a tot drap portant turistes amb ires de superioritat mentre una hello kitty rosa posada en horitzantal sobrevola els seus caps. Els intrèpids viatgers hem conegut els busos tunejats amb ganxet del Baikal, les botigues per aturistes de Beijing i els tuc-tucs de colors impossibles des de Pnum Phen a Bangkok, però declarem sense cap mena de dubte que és en aquesta ciutat tranquila on el tunning kitsch del transports per a turistes arriba al seu màxim esplendor de mal gust i horterada.

Però si crèiem que ja ho haviem vist tot, aquesta ciutat encara ens havia de sorprendre...

A la nit sortim a fer un vol pel mercat nocturn. El mercat és un microclima propi on conviuen sense barrejar-se dos tipus de fauna. D'una banda els turistes, locals o estrangers, passejant entre parades de menjar i artesania autèntica made in Xina. De l'altre la segona i tercera edat de la ciutat, que ignorant les paradetes de cartró pedra es dedica a dos activitats essencials: el karaoke i els balls en línia, des dels clàssics a lady Gaga. En 250 metres hi havia 4 llocs de karaoke, però aquest art troba la seva màxima expressió en un gran escenari a l'aire lliure on els malakians veterans s'esgargamellen interpretant els èxits d'ara i de sempre davant d'un públic gerontocràtic i, poser per això mateix, molt exigent i contingut. Només els intrèpids viatgers i un parell d'alemanyes que graven en vídeo l'espectacle aplaudeixen, el públic local es limita assentir o denegar amb el cap amb aire solemne.

En conclusió, ens ha agradat molt la ciutat, els seus edificis colonials, l'emprempta portuguesa i tot plegat. Però els que ens emportem als nostrs cors, creiem que per sempre, són els barmans enamorats del reggae, els tuctuseros horteres i els artistes septuagenaris de karaoke. Tenim la impresió de que avui, per primer cop, ens hem acostat una miqueta a Malàsia i la seva gent, tan amable i estupenda.

Ramadan a Muar

24 de juliol

Tot i el caos a l'estació de busos locals de Larkin, trobem fàcilment el que ens portarà a un poblet coster anomenat Muar. La gent és molt amable, i resulta fàcil orientar-te si, quan et veuen dubtar, s'he t'acosten dues persones per intentar ajudar-te i indicar-te.

Tenen un anglés incomprensible, no sabem si s'inventen paraules i dissimulen com si fossin de cambridge o és que nosaltres hem desaprés de cop el que sabíem.

Muar és un enclau comencial menor al costat de Malaka, i per això té també una arquitectura colonial. És més pobre i menys bonica però no hi ha turistes.

Ens allotgem a un hostelet baratíssim regentat per dos germans encantadors xinesos dels estrets. Aquí, quan la gent es fa gran muta a tamagochi, és un fet. I el nostre tamagochi particular és un muarés de món la mar de simpàtic.

Muar és una ciutat que probablement en algunt moment havia estat bonica, les seves porxades i la majoria de façanes del centre ho deixen intuïr, a dia d'avui però té un aire encantadorament decadent.

Els comerços s'amunteguen uns a sobre dels altres fent permanent salts en el temps. Al costat d'una botiga de tv's d'última generació trobes una botiga d'escombres, al costat una de catifes, i al costat una de manufactura de mobles de fusta artesanals.

Passejar pel costat de riu és especialment bonic si no és que, a causa del clavegueram obert, algú es fot d'alt a baix. Semblen, en petit, foses de cocodrils.

La ciutat però estava ralentitzada. La majoria de comerços tancats, poca gent pel carrer, la que trobabem mig adormida, i és que Malàsia és un país de majoria islàmica, així que la majoria de la població estava de ramadan.

Hem arribat a les acaballes de ramadan i per tant no podem comparar encara amb la situació habitual, però de moment podem fer un balanç provisional. Per començar, Malàsia és un país complex ètnicament, fet a cop de colonialistes: xinesos, portuguesos, holandesos i britànics. Una de les conseqüències és una població etnicament diversa: a més de la majoria malaia bàsicament musulmana, hi dos importants minories xinesa i índia. Seguint el model imperial britànic, formen comunitats separades que viuen junts però no barrejats. A cada lloc trobem un China Town i una Little India.  Els malais marquen la pauta, i per tant l'esfera pública és musulmana. Des del carrer on sonen les crides a l'oració, a la tele pública, que anuncia una prometedora sèrie documental: Al-Andalus, the Truth, amb un toro enganxant un torero.

Els mocadors predominen als caps de les noies i senyores, però s'hi veu de tot. Les dones tenen força presència pública: treballen, condueixen, les que volen ensenyen les cames... En fi. La Vidal que és desconfiada de mena amb les religions, especialment quan es tracta de fer dejuni no les hi té totes. Ho anirem veient.

Cap a les 18h, pel centre per on poques hores abans només trobavem gats i xinessos, es comença a despertar un mercat nocturn. Agafem lloc i decidim esperar a la hora en que es trenca el dejuni del ramadàn per sopar. Decidim o ens decideixen, perquè pel ramadan aturen fins i tot el wifi.

Quan és l'hora, totes les famílies de la ciutat s'acosten a sopar, a passejar i a comprar al mercat nocturn. No sabem si per occidentals o per les faldilles de la Vidal en ple ramadan, però involuntariament ens varem convertir en les estrelles del mercat.

Sigui com sigui marxem de Muar amb la sensació d'haver vist la ciutat a mig gas i no acabem de encertar a veure quina part és deguda al mes sant musulmà i quina al caràcter força meridional de la seva gent.

Sopar pels carrers de Johor Bahru

23 de juliol (vespre)

Sortir de l'estació d'autobusos no ha estat fàcil. Algun mag de les finances hi ha plantat un gran centre comercial sense senyalitzacions al bell mig. Sortosament, tot i les temptacions d'enviar una senyal GPS perquè ens vinguèssin a rescatar, hem pogut escapar.

Quan sortim al carrer una fortor ens colpeja el nas, barreja del sofre dels tubs d'escapament, menjar agre i fruita podrida: és la benvinguda de les ciutats del sud-est asiàtic que denseguida reconeixem. Pot semblar sorprenent, però aquesta ferum ens recomforta perquè ens confirma que, després de dia i mig de vols, esperes i passos fronteres, ja hem arribat a lloc.

A primer cop d'ull Johor Bahru és una ciutat de frontera desangelada poc adient per a passejar. La rerebotigua de Singapur. Per nosaltres és simplement el lloc on fer la aturada tècnica a preus més econòmics que la seva germana gran, que ens reservem pel final del viatge.

Localitzem un hotelet per extraperlistes de tercera on ens recomposem abans de sortir a sopar. 

Passegem una mica pels carrerons del costat de l'estació, on retrobem l'Àsia que tant ens va enamorar: centernars de taules de plàstic i tamborets al carrer servides per paradetes de tot tipus de menjars. Ni un guiri a la vista. En triem una on la Vidal negocia la compra de 2 rajades i 2 calamars que ens preparen a la brasa acompanyats de verdures i arrós. Per beure 2 sucs de canya de sucre amb gel.

En el primer sopar ja ens hem saltat totes les normes per viatjar: ni verdura crua, ni gel, ni sucs,... Demà potser comprovarem si hem fet curt de fortasec.

De Barcelona a Singapur

22 i 23 de  juliol

Trobem uns bitllets força econòmics a Qatar Airways, 22 hores anar gràcies a una escala de 8 hores a Doha. La tornada serà menys terrible, 17h, res...

Qatar Airways resulta una senyora companyia de bandera: còmoda, servei excel.lent i totes les pel.lícules que un pugui desitjar. A l'aeroport de Doha a més, tenen wifi acceptable, ordinadors connectats i sales de descans per estirar-se. Vaja, que l'Emir s'ho curra. Això sí, l'aigua, de l'aixeta, perquè les botigues de l'aeroport són també a preus d'Emir. 

La principal decepció de la jornada se la va emportar la Vidal quan es va assabentar que tots aquells indicadors a l'aeroport on apareixia un icona amb una cabreta no indicaven cap zoo familiar, sinó que la cabra en qüestió és el logotip de la companyia esmentada amb la que ja portavem més de 8 hores volant. Llagrimeta.

Arribats a Singapur respirem alleugerits quan veiem aparèixer les motxilles per la cinta. De moment el Déu dels viatgers s'està portant bé.

L'autobús que ens ha de portar a Johor Bahru, el punt d'inici del nostre viatge, surt de l'aeroport mig buit amb només una família nombrosa (però molt nombrosa),nosaltres i un parell de senyors. No és un bus directe, va fent paradetes per la ciutat i poc a poc s'omple de treballadors transfronterers que tornen a casa.

Pel camí, toyotes, nissans i hiundays donen fe que ja estem a l'orient.

De cop el bus arriba al pas fronterer de Singapur. Agafa les motxilles, baixa del bus i cap a control de passaports. Els locals caminen ràpid, i no els hi falten motius, perquè passat el control, prou àgil, ens espera una marabunta de gent acumulada esperant pujar a un bus per arribar a la ciutat. De casualitat localitzem el nostre i enlairant els bitllets com a banderes ens obrim pas entre la multitut a cop de colze i gràcies als crits del conductor.

Un cop els "legals" ja estàvem a l'autobús s'obre el mercat pels nous. La regulació és merament física: n'hi pugen tants com hi caben al passadís. En algun moment hem cregut veure bebés volant pels aires.

Ja ple el bus i amb les portes tancades, la família nombrosa arriba. El conductor mira la tropa amb escepticisme suplicant en silenci que algú dels que no tenen bitllet baixi per fer lloc, però ningú es mou un mil.límetre així que la família puja com pot utilitzant el cotxet del nen més petit com a trencagels.

Finalment arribem a l'estació central de Johor Bahru atravessant l'estret de Singapur: ja som a Malàsia!

Vente p'a Malasia Pepe!

Aquest any el cos ens demanava sud-est asiàtic. Sí, fa calor, però els autors d'aquest blog ens en declarem enamorats. Bon menjar, amable amb els turistes de motxilla, econòmic, increïbles olors i colors, i paissatges d'un altre món. Aquí tot és tant diferent del nostre dia a dia que resulta impossible no desconnectar i no disfrutar.

El cert és que la primera opció no era Malàsia, volíem anar a Tailàndia, però la situació de cop d'Estat actual ens va fer repensar el viatge, i poc a poc vàrem anar descobrint Malàsia. Al principi per les platges, després pels parcs naturals i la selva, i finalment el conjunt ens va fer decidir. Teníem previst fer ruta per més d'un país, però aquest és un país amb molt per oferir i vàrem passar de voler venir per unes illes a deixar els altres països per una altra ocasió.

La segona decisió difícil ha estat que ens limitarem a la Malàsia continental. No anirem a Saba ni a Sarawak, darrerament (en els darrers 6 mesos) hi han hagut nombrosos atemptats i segrestos per part d'un grup islamista filipí, i amb tot el que tenim per veure de la part continental hem decidit no arriscar-nos.

En l'anterior viatge que vàrem fer pel sud-est asiàtic, la Operació Ho Chi Minh, ja li vàrem agafar el gust a fer un bloc de viatge. En aquest però volem ser una mica més pràctics del que ho vàrem ser en l'anterior ocasió. Així posarem més referències dels transports, dels llocs on mengem i dormim que siguin destacables, etc perquè pugui ser aprofitable, no només com una bitacora (esperem, divertida i interessant de seguir), sinó també com una guia útil per qui vulgui venir o per nosaltres mateixos pel dia que tornem.

Comencem doncs avui una nova aventura que anirem compartint amb la freqüència que el wifi ens permeti.