Taman Negara (II): trekking i sangoneres per la selva

1 i 2 d'Agost

Comencem el matí coneixent a en Peh, un noi de 27 anys que ens farà de guia. Prim i seriós, porta un mocador al cap de camuflatge i ens mira amb severitat. Sembla més aviat un pirata de riu i no està per tonteries. És evident que no sent una especial simpatia pels turistes, als qui no té més remei que suportar per a guanyar-se la vida. Com que es tracta d'una ruta fora de programa, no tindrem més companyia que la seva.

La nit anterior va diluviar i en Peh, a la pregunta de la nena sobre si creu que tornarà a ploure, ens informa amb el seu estil sec que Rain Forest ve de Rain, i que ja veurem què podem fer, perquè la ruta prevista a hores d'ara és un fangar tallat a diferents punts per arbres caiguts. Amb aquesta alegre perspectiva, els intrèpids viatgers pugem a la barca que ens ha de portar riu amunt. Les pluges de la nit anterior han fet crescuda, anem contra corrent, i en diversos punts el barquer es troba en dificultats per superar els ràpids i els remolins. Ja ens havien avisat que aquest és un riu  traïdor. Afortunadament, en aquesta ocasió el conductor sí que es coneix l'ofici.

La ruta comença amb la inevitable visita a un poblat d'una tribu d'aquí (una de les 18 que en Peh ens informa que hi ha a tot Malasia) que fem a contracor. Els intrèpids viatgers ens declarem  al.lèrgics a l'etnoturisme: no ens agraden els zoològics humans, no tenim cap interès en violentar la casa de la gent, ni en visitar poblats de cartró pedra, ni en dances rituals descontextualitzades, ni volem que ens posin cap barret tradicional mentre la criaturada del poble ens mira amb cara de no entendre res. No ens agraden aquestes coses i no ens hi sentim a gust.

Però en contra dels nostres pronòstics la cosa va bastant bé i la clau va ser el nostre intrigant guia. Ens porta a un raconet apartat de les cases, on comença deixant les coses clares:  no estem a un veritable poblat. La tribu que visitem viu selva endins, allà han disposat senzillament d'un espai logístic prop del riu on el govern els hi facilita vacunacions, medicines i algun suport. No anem a molestar a ningú, s'acosten un parell de nois que ens fan una demostració de com encenen el foc i de tir amb cervatana. Les explicacions van guanyant en entusiasme mentre més gent del poble va treient el cap encuriossits. En Peh demostra un respecte i una admiració real per aquella gent que han rebutjat totes les ofertes del govern per tal d'establir-se en un altre indret, i que mantenen tossuts l'estil de vida que sempre han conegut. En fi, que la cosa va ser prou digna i breu. Alguna cosa debem haver fet bé durant la visita, perquè a partir d'aquell moment en Peh canvia la seva actitud vers nosaltres. 

La barca ens deixa una mica més amunt i comencem la nostra ruta a peu per la selva i és aquí on coneixerem uns animalons que ja no ens abandonaran fins al final: les sangoneres. Animades per la humitat, ens esperen per tot el camí amb l'aspiradora posada per tal d'enganxar-se als nostres turmells. Les sangoneres detecten la vibració de les nostres passes i, guiant-se per l'olfacte ens surten al pas. Mostren especial predilecció per les cames de la Vidal, que arriba a acollir-ne tota una família al peu esquerre. No passem gaire estona caminant per la frondosa selva fins que el primer vampiret apareix a una de les seves cuixes. I aquí és on ens acabem de guanyar el cor del guia: la Vidal cagant-se en tot es treu la sangonera per ella mateixa i continua caminant, cosa pel que es veu força inusual. Sembla ser que una de les feines del pobre guia és anar treient les sangoneres del personal que arrossega amb ell.

A partir d'aquest moment el nostre pirata esdevè un noi xerraire i divertit, que s'estima amb bojeria el seu poble, la selva i la seva feina. Riem de tot cor mentre ens explica anècdotes seves, de guies i de turistes, sobretot quan ens comenta que ell no accepta turistes per pujar a la Tahan Mountain. Un ruta difícil de sis dies per pujar a un pic de més de 2000 metres. Els pocs turistes que la fan acostumen a ser dels Trekking Extrem, que pugen la muntanya, en paraules del guia,  "buscant-se a ells mateixos". "Jo a mi mateix ja em coneixo!" deia en Peh parant en sec i mirant-nos convençut. A partir d'aquest moment ja ens té el cor robat.

Agraïm les explicacions divertides del guia, perquè la ruta pels camins enfangats de la selva es fa feixuga. La humitat i la calor ens passen factura: bebem més d'un litre i mig d'aigua cada un en sis hores. Nosaltres, és clar. El guia va amb una ampolleta petita i una bosseta de patates que arriben pràcticament senceres al destí. Allò que resulta més humiliant però, és que mentre que el noi camina lleuger nosaltres ens movem maldestres. La Vidal comenta amb el guia que semblem un parell d'elefants. "No!" contesta en Peh "els elefants són l'animal més silenciós de la selva! Es queden inmobils i no te n'adones que hi són fins que hi ets davant". El noi ho diu seriós i de bona fe, però a nosaltres ens fa pols. 

D'elefants no en trobem, però en veiem el rastre: petjades ben recents i unes llufes que podrien alimentar tota una família d'escarabats de per vida. També coneixem unes formigues molt simpàtiques que quan mosseguen queden enganxades a la pell com unes tenalles, a nosaltres però, ens deixen tranquils. I ocells i insectes de tota mena, i sobretot uns arbres immensos en lluita a vida o mort amb unes trepadores gruixudes com canons: qui penetri a l'altre viurà, qui es deixi penetrar sucumbirà sense pietat. This is the rainforest, my friend.

S'ha de dir que a partir de la quarta hora, la única que parava atenció als animals era la Vidal (sempre oberta a noves experiències gastronòmiques) perquè els únics animals en que podia pensar el Querol eren les cerveses Tiger que havíam deixat refredant-se a la nevera per a la tornada.

Sis hores després d'haver començat la caminata, arribem a Lubok Simpon, un desviament que et porta a una clariana del riu on t'hi pots banyar. Només estem a una hora del poble per un caminet fàcil de recòrrer i sense pèrdua possible, així que alliberem a en Peh de la seva tasca de guia-mainadera i anem a treuren's la suor del damunt. 

Un dia dur i esplèndit. Mai ens hauriem imaginat que, tot i les sangoneres, els mosquits, les avespes, la calor, la humitat, i un llarg etcétera d'incomoditats, aquestes es puguéssin veure superades i quasi oblidades per l'encara més llarg etcétera de bondats de la selva. La jungla ens ha encantat, ens ho hem passat bé i sens dubte, volem tornar-hi.

Això sí, després de dos dies de caminar per la selva considerem que ens enguanyat una treva. Dediquem el dia següent a tancar el transport cap a les Perhentian, fer bugada, prendre sucs al costat del riu, i, en general, a l'esport preferit del Querol: dolce fare niente.

Taman Negara: la jungla

30 i 31 de juliol

Sortim de Tanah Rata amb la por de que no hagin convertit la reserva natural del Taman Negara en un parc d'atraccions selvàtic. Unes hores en bus més tard, arribem a una espècie de mini port regentat per una agència local que ens facilita els bitllets per arribar a Kuala Tahan, un poblet i entrada del parc que es troba riu amunt. Allà també treiem els diferents certificats i taxes que has de pagar i que necessites sí o sí per entrar al parc. Un d'ells consisteix en una taxa per càmara que tinguis intenció d'utilitzar (5 MYR per càmara).

El Taman Negara cobreix una superfície immensa de jungla que passa per tres regions de Malàsia. Humida, fronsosa i calurosa selva on hi habiten elefants, tigres, rinoceronts, micos, i tot tipus d'insectes que, portant a la Vidal, estem segurs que coneixerem.

Pujem a la bucòlica barqueta pensant que ens condueix un autèntic almirall del riu, un descendent de vàries generacions de canoïstes, un mag de la conducció canopil, un... un... un desastre. El noi xoca en diverses ocasions contra els manglars i embarranca en en parell més, amb el detallet de que portàvem el motor més tronat. El bucòlic viatge es converteixen en 3 hores i 45 minuts riu amunt a ple sol. 

Per sort, el paissatge ho cura tot. La selva atrapa i enmudeix a qualsevol, no calia demanar silenci. Les dotze persones que viatjavem plegades ens quedavem mudes simultaniament quan irrompien els atronadors sorolls de la selva. Pel camí, micos, aus de llampans plumatges, búfals d'aigua, nens jugant... Un espectàcte que només és la punteta de l'iceberg del que ens hi espera.

En arribar a Kuala Tehan tenim sort, anem directament a la pensió que haviem localitzat per la Lonely anomenada "Yellow GuestHouse", i trobem habitació. En aquesta selva immensa, el bosc més antic del món, l'animal que més hem de tèmer els turistes no és l'elefant, ni el rinoceront, ni el tigre... sinó les xinxes. Tenim sort i no ens les trobem, però les cames d'algunes de les valkiries que corren per aquí donen fe de la seva presència.

Ja ubicats decidim que en comptes de dos dies ens en quedarem quatre, i l'encertem. És un lloc increïble i en dos dies no aconsegueixes ni esgarrapar una mica la superfìcie del Teman Negara. En quatre tampoc, però marxes més satisfet.

Kuala Tahan és un poblet curiós. Està dividit pel riu en dues parts, una amb el poblet, i l'altra amb el gran Resort Mutiara i l'entrada al parc (i la gran majoria de rutes i camins).  El riu no constitueix només una divisió física, sinó també social: els turistes amb pasta al Resort, i els motxileros pobretons i els locals a la vila. És "divertit" demanar una cervesa a la banda rica només pel moment en que et pregunten: 

- room number? 

I tu contestes:

- no, we are from the other side

Creuar és fàcil i ràpid, hi ha unes barquetes que continuament et passen d'un costat a l'altre per un MYR fins les 23h. És una dada interessant ja que l'únic lloc on nosaltres hem trobat cervesa és al bar del Mutiara. Al poble trobes sucs, refrescos i bona gent, però per poder beure una freda cerveseta no te'n queda una altra que creuar cap al lloc on, per uns quants Riminis de més, es fan concessions a les conviccions religioses. I quan tornes d'unes quantes hores de camí extenuant per la selva us assegurem que creuarieu encara que fos caminant per sobre de l'aigua.

Llegint la guia ens envalentonem i decidim que les rutes "fàcils" les farem sols. Contrastem que els camins estan ben senyalitzats i decidim provar sort. Ho recomanem, per les tres rutes fàcils (canopy, bukit teresik i lubok simpon) no és necessari un guia. Per la resta SÍ. Alerta flipats: és una selva i els camins canvien cada dia degut a la caiguda d'arbres i demés. 

Aquí l'activitat comença ben d'hora, però no és un esforç perquè a les 20h ja es ben fosc.

Agafem forces amb un esmorzar com el que dinem a Barcelona en un dels restaurants flotants que hi ha a la riba i creuem el riu per anar cap al Canopy Walk, el camí més massiu. Es tracta d'un recorregut curtet en el que no trepitges ni el terra de la selva, ja que està "asfaltat" amb unes tarimes de fusta fins arribar a una sèrie de ponts flotants sobre la selva. Aquest tros recorda les Rambles.

El canopy walk és un circuit de passarel.les pels arbres, el més llarg del món segons diuen. Com a manera de conèixer la selva no té massa interès, però si te'l prens com a entreteniment, té la seva gràcia. Som afortunats i just davant nostre hi va un National Geographic francés. Gust al quadrat. El senyor, armat amb una Gopro Black amb la que va gravant cada passet de la senyora com si d'un bebe es tractes, va recòrrer tot el pont utilitzant exclusivament la maneta esquerra. Anar darrera d'ell era tot un desafiament vertical ja que el pont, òbviament, es decantava notablement cap a l'esquerra. Que la Vidal no utilitzés una liana per penjar-lo i deixar-lo a mercé dels tigres va ser un altre desafiament.

Just on acaba el Canopy Walk, hi ha un desviament cap a Bukit Teresik, un punt francament elevat des d'on es gaudeix d'una espectacular vista de la jungla. És fàcil arribar-hi, les plataformes de fusta et porten fins a un primer mirador i després queda un trosset ben senyalitzat fins a arribar-hi. Però pujar escales (i no poques) a la selva és esgotador. Es podia treure suc de les nostres samarretes.

Un cop a dalt teniem dues opcions: baixar desfent el mateix camí de pasarel.les, amb la resta de visitants o endinsar-nos per la selva per un camí de cordes (i per tant també de difícil pèrdua). No dubt, abans de que el Querol hi posès seny, la Vidal ja baixava amb l'ajuda de les cordes selva avall. I tot i que al principi no les hi teníem totes, va ser un nou encert, ja que ningú baixa per aquesta bifurcació i per fi vàrem poder estar sols i en silenci a la selva. Gràcies a això, pel camí vàrem poder veure dos enormes micos, disfrutar dels a vegades atemoridors sons de la selva, i veure còrrer un tapir a tres metres de nosaltres. Cap d'aquestes bestioletes va tenir el detall de parar-se a que li fèssim la foto, però el fet de poder veure mamífers a ple dia és suficient per a que ens considerem molt afortunats.

Quatre hores de caminada (contant el Canopy Walk) per la selva que a efectes de cansament ens van sonar a vuit. Els kilòmetres a la selva sembla que es dilaten, i la calor i la humitat converteixen un passeig qualsevol en una excursió extenuant.

Res que unes cervesetes al Mutiara no poguèssin reparar.

Agafat el gust i el pols a la selva, i més segurs de les nostres possibilitats vàrem anar a contractar un guia per fer una excursió de dos dies amb nit a una cova. Però, primer disgust del viatge, per motius de falta de disponibilitat no vàrem trobar cap guia que pogués els dies que nosaltres ens anaven bé. Tot i així, per un dia sí que era possible i no ho vàrem dubtar.

Fauna viatgera

Quan et mous per paísos llunyans o exòtics et creues tota una fauna viatgera. Personatges-tipus que irremediablement conflueixen a tots els indrets del món. Persones que viatgen soles, en parella, amb amics, en família... Tot un zoològic itinerant que els autòctons es miren entre resignats i entretinguts. Aquí us en fem un catàleg:

Els místics. Es caracteritzen per la seva mirada absent, degut en part a postureo i en part a la falta de proteïnes. Es diu que una conversa amb ells té més efectes laxants que la majoria de medicaments. No entenen de nacionalitats, classes ni color de pell, un místic parla i enraona igual independentment del seu país d'origen. Les seves reflexions superficials i buides són conegudes arreu del globus terraqui. Pels hospitals locals són prou apreciats: en la seva voluntat d'emportar-se experiències de proximitat i autenticitat, acostumen a portar-se a la boca tot menjar que troben pel camí (no confondre amb la Vidal: aquests no mengen animalons). Són especialment aficionats als beuratges d'herbes i, per suposat, vegans. Sempre a la caça dels xamans locals i dels punts de magnetisme. Tenen molta afició a grapejar als iaios dels poblats on han anat a fer etnoturisme mentre els miren intensament. És molt important que la bossa d'equipatge sigui feta amb teixits 100% naturals i sense cremalleres. La versió beta va acompanyada d'una guitarra.

Els Trekking Extrem. Els elfs de la fauna viatjera. Es poden confondre amb els místics perquè van amb el cap en alt, però es distingeixen perquè es miren les teves xixes amb pena i procuren no sortir mai a prop teu en una foto. Preferentment francesos, també tenen versions meridionals com espanyols o italians. S'alimenten de fruita i barretes energètiques. Dissimulen quan consulten la guia i, per tot equipatge, porten unes motxilletes de joguina amb dos pantalons pirates i tres samarretes de tirants, que a partir del quart dia de viatge van atraient tots els insectes del país. Saben "coses" que tu no, i acostumen a viatjar en parelles noi/noia. Eviten tot contacte amb la resta de fauna. Com que això de grimpar per la selva és més fotut que còrrer per Collserola, acostumen a frustrar-se quan han de parar-se per recuperar l'alè, fet que sempre tracten d'evitar especialment si altres individus de la seva espècie merodegen a prop. El seu pitjor malson es produeix quan un cop al cim, o a la platja verge, o a qualsevol altre indret teòricament inaccessible per a ningú més que per a ells, hi veuen aparèixer una família de cinc membres amb la que han compartit autobús.

Els National Geographic. Són homes i pares de família. Un intent de McGuiver adomingat. Se'ls distingeix pels seus ridículs barrets, la indumentària Coronel Tapioca i el seu inconfusible equip fotogràfic. Els més autèntics van amb una armilla d'aquestes amb moltes butxaquetes. En viatge en grup, el més odiats. Fan més paradetes per fer fotos que els gossets petits per anar a pixar. Es mouen amb el trípode com Charlot amb les escales de mà: etzibant cops a banda i banda. El seu equip pot ser d'expert o d'aficionat, però el resultat serà el mateix: un llarg vídeo amb el que torturar a qualsevol víctima que, despistada, passi per casa seva en els mesos posteriors al viatge. Es comenta que quan dos individus d'aquesta espècie es troben neix un forat negre. Com gosets que s'oloren, inicien una aparent cordial conversa que conclourà amb els dos personatges convençuts per separat, que el seu equip és el millor, i els seus coneixements els més tècnics.

Machotes. Entre els nostres preferits. Colles de post-adolescents suant testosterona amb el caràcter nacional molt marcat. Algun amb parella, la majoria solters, semblen trets d'una pel.li de Porky's i viatgen amb calça curta i samarretes de tirants de marques de cervesa, excepte un esprimatxat amb ulleres que, quan els altres no miren, envia whatsapps a la mare. Pels decibels i la gesticulació exagerada es detecta al mascle alpha dominant, que es caracteritza per explicar acudits dolents, humiliar als companys i fer comentaris graciosos en veu alta a cada explicació del conductor de l'autobús, guia o cambrer. S'alimenten prioritàriament de cervesa i acostumen a viure als McDonalds, Hard Rock Cafès i bars nocturns per a guiris. S'apunten a totes les excursions per fer temps fins que arribi la nit i constitueixen el principal problema pels guies. A la caça de famelles locals, també ho intenten amb les noies que viatgen en grup i amb les adolescents que van amb els pares. En ocasions, intenten fer-se passar per místics per ampliar possibilitats. Acostumen a finalitzar els viatges magrejant alguna valkiria o pagant per sexe. Altes probabilitats de que acabi intervenint el consolat del seu país per treure'ls de problemes amb les autoritats locals.

Valkiries en grup. Un nombre sempre imprecís de noies, centre/nord europees o dels Estats Units amb massa afició pel menjar amb mantega i per Sexo en Nueva York. Al capdavant, la valkiria amb l'autoestima més baixa es dedica a protegir/amagar a la resta. A diferència dels machotes sí tenen opcions reals amb els indígenes. Carreguen amb tones d'equipatge en maletes de rodetes que no hi ha manera d'entaforar als portamaletes dels busos. Maquillades fins i tot per anar a la selva, són inclús més intrusives que els seus homòlegs masculins. Creen barreres d'energia generades pels seus crits aguts i riures penetrants amb capacitat d'expulsar una sala plena de gent (excepte als machotes). La seva versió italiana porta també plataformes o sabates de taco insistim, per anar a la selva. Per intimar-hi unes gerres de sangria poden ajudar.

Els Equipo A. Són els National Geographic pro, la versió beta. Homes sense fills, acostumen a ser de formacions tècniques o oficinistes que sempre haurien volgut ser càmeres de documentals o astronautes per relatar grans aventures. Duen un equip preparat per pujar a l'Everest per anar a passejar per la Barceloneta. Majoritariament no el saben fer servir, un National en treuria més rendiment. Flipats i altius, posen expresions greus i defugen la mirada de la resta d'espècies per tal de fer-se els interessants. La principal diferència amb els National Geografic no és la qualitat de la seva producció sinó el preu dels seus equips i l'actitud. Quan un National es creua amb un Equipo A, acota el cap mentre fa números mentalment sobre el que costa el que du a sobre i llança un sospir. Els més ben plantats constitueixen l'objectiu principal de les valkiries que, de fet, són les úniques que els aguanten.

Turistes que van de viatgers. Normalment van en parella, amb la Lonely a la mà. Excepte els francesos que s'esforcen amb la Routard. Passegen pel centre de les ciutats vestits de safari. Es fan els simpàtics amb conductors, recepcionistes d'hostal i guies per a fer-se la il.lusió de que tenen contacte amb la població local, però al final només intimen amb altres guiris comentant banalitats del viatge i tòpics sobre el país. Se'ls pot veure fent esforços per emmarcar les fotos dels llocs més massificats per tal que semblin exòtics. Resulta especialment entendridor veure'ls carregats amb una motxilla a l'esquena i una altra al davant mentre tracten de passar desapercebuts entre els autòctons. Les seva ansietat per no desentonar ni ofendre els costums locals els converteixen en la presa predilecta de tota mena d'estafes. Marxen convençuts de que amb un viatge de tres setmanes han arribat a conèixer el país. Els pitjors passen la meitat del seu temps escribint blocs del viatge amb els que aburreixen a les amistats.

Famílies: fins i tot al pic més alt o a l'indret més calurós i difícil d'accedir, hom es pot trobar una família, a vegades amb iaia inclosa (la més incombustible). Avancen lents però imparables i es comenta que a la butxaca del Doraemon es troben menys artil.lugis dels que una família porta amb ella: entrepans, mocadors, obridors, toballoletes amb col.lònia, cadires, estoballes, flotadors, farmaciola, dolços, repelent, música, càmeres, cartes, mitjons, gerseis, encenedors, llumins, pinces, cordes, qualsevol element que puguis necessitar una fracció de segón durant el viatge. L'alfa i l'omega és la mare. Afables i acollidors, excepte en la seva versió francesa, arrosseguen com a mínim un membre adolescent que, amb cara d'amargat, s'aïlla amb el seu mp3. N'existeixen moltes vessants: les franceses, que són com una evolució dels trekking extrems. Estirades, arrogants i amb posat d'haver vist coses que tu no arribaràs ni a imaginar, són les que més s'aïllen de la resta de mortals. Les alemanyes, més afables i sociables que els francesos. Les xineses, les més caòtiques i hiperactives,  amb un ús nivell notable de decibels no tenen cap problema en fer-se notar allà on van. I les espanyoles (escasses) que són la versió animalota de les xineses, les més divertides de lluny: es mouen com un grup dirigit per un tour operator, normalment el pare amb l'assistència del fill petit. Porten un paquetet d'embutit a la maleta i el compartiran en qualsevol moment pintoresc. Sempre molt carregats. La principal funció de les famílies és la de recordar i humiliar: recordar a machotes i valkiries que en algun lloc ells també tenen una família i humiliar als místics, trekking extrem i turistes que van de viatgers; Amb la seva presència demostren que els llocs on arriben són tan accessibles com un Torremolinos qualsevol.

Cameron Hightlands: un Lloret d'alta muntanya

28 de juliol

Matinem per anar a l'estació d'autobusos per agafar el transport que tenim reservat des de la nit anterior. Ens hem de dirigir a l'andana 15 que, ves per on, no existeix. Ens ha tocat l'andana 13 i 1/2 de Harry Potter. De l'andana 14 es passa directament a la 16 on trobem tota una colla en la mateixa situació que nosaltres, dirigint successivament la mirada del bitllet als rètols i viceversa. L'habitual grup de senyors que mai acabes de saber si són personal de la companyia que has contractat, espabilats de la competència que els hi roben els clients o simplement desvagats amb ganes de fer-se útils, ens van donant instruccions contradictòries i pastorejant amunt i avall. La clientel.la assumim, com és habitual, el rol de manat d'ovelles, tots convençuts que els altres saben coses que tu no, o simplement que el que ens hagi de passar millor que ens agafi fent pinya. Finalment ens pugen a un autocar que, afortunadament, ens condueix al destí desitjat: Tanah Rata, la ciutat principal de Cameron Hightlands, les Terres Altes d'en Cameron.

Abandonem alleugerits la contaminació de Kuala Lumpur i una hora després d'abandonar la metròpoli tornem a veure el sol. Després de molts quilòmetres voltats de plantacions de cocoters, l'autocar comença a grimpar per una carretereta sinuosa de muntanya. A poc que comencem a pujar, els vorals de la carretera s'omplen de llargues fileres de cotxes mal aparcats dels domingueros: estem a les vacances de final de Ramadan i el clima sec i fresc de les alçades és un atractiu immillorable pel turisme local. La massificació de la carretera és una anticipació d'allò que ens espera. 

Tanah Rata és una ciutat bonica en el fons. Literalment en el fons, perquè cal esforçar-se molt en mirar darrera dels omnipresents cartells publicitaris, botiguetes de quincalla i restaurants per a guiris si es vol veure unes casetes d'inspiració alpina que donen fe de la colonització britànica. El carrer principal de la població, constanment atravessat per cotxes i autocars carregats amb nous turistes, és l'equivalent a la destrossa de qualsevol població de platja del nostre país arrasada pel turisme estival, amb l'agreujant de la mega-retolació de la que tant s'abusa per aquestes contrades.

Tanah Rata és un poble de muntanya que deu el seu caràcter a una colla de latifundistes britànics que en temps de l'imperi es van dedicar a desforestar la selva per a importar-hi plantacions de te amb esquers provinents de l'Índia i la Xina. Actualment és un destí turístic sobrecarregat i maltractat per una política de desregulació turística depredadora i cobdiciosa que està arruinant l'entorn. Com a catalans sabem de què parlem. 

Afortunadament, trobem un hostal econòmic en el que era una antiga mansió rural. Tranquil, net i bonic, sembla que en qualsevol moment hagi d'aparèixer l'Hercules Poirot. Tot i que la mestresa no fa cara de gaires amics, el lloc és fantàstic i descansem per fi de sorolls, crits, bocines i neons. I retrobem el plaer d'abrigar-nos a la nit.

Des de Tanah Rata es poden fer pel teu compte una sèrie de rutes a peu. També es poden contractar excursions guiades a la selva. Nosaltres no fem ni una cosa ni l'altra. Per tal d'acostar-nos a veure les plantacions de te contractem una excursió que  combina la visita als latifundis amb un "treking" pel bosc tropical. Mala idea com descobrirem més tard.

Partim preparats per aventures salvatges: botes, aigua, farmaciola... A la furgoneta que va recollint expedicionaris s'hi afegeixen fins a sis alemanys (això sembla Mallorca) també amb ganes de safari i una colla de nois saudites (força més sociables que els teutons) que van més vestits per anar a fer un tomb a Eivissa que no per viure aventures al bosc. En el nostre intern comencem a sentir pena per avançat del que espera a aquesta xavalada tan mal equipada i mirem de reüll amb enveja les polaines anti-sangoneres dels "uber alles". Les coses van al revés.

Primera parada: cinc minuts per a fer una foto des de la carretera als camps de te. Nosaltres i les altres dos-centes persones que han contractat la mateixa excursió a les diferents agències. 

Segona parada: una cua interminable per pujar a una torre en el punt més alt de la zona i fer una altra foto. Aquí el Querol ja deserta i en comptes de fer la cua es dedica a petar la xerrada amb l'assemblea de guies.

El "trekking" per la jungla resulta ser un circuit de vint minuts per un caminet preparat on el guia imparteix quatre explicacions desganades sobre flora local. D'aquí a la factoria de te on han muntat una infrastructura capaç d'acollir els centenars de turistes que hi porten per a esmorzar. 

El més interessant és l'exposició orquestrada pels propietaris, on expliquen que, un cop arrassada la jungla, dediquen una part dels beneficis a un centre de protecció d'elefants, a qui els indígenes (gent assalvatjada, ja se sap) maltractaven abans de que ells arribessin per destruir el seu entorn natural. El jeto dels escocessos en qüestió es pot veure al darrer panell de l'exposició sota el títol: "la gent que ho va fer possible". Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix l'exposició, o com es digui en gaèlic. Al sortir de la plantació hom pot veure els barracons on hi viuen els treballadors sota sostres d'uralita. Més els hi valdria haver nascut elefants. O latifundistes.

Una visita a una granja de papallones (en realitat una mena de grimós zoo privat de rèptils) i a una granja de maduixes (on ja ni la Vidal va fer-hi l'esforç d'entrar) van coronar l'agonia. Sort que la Vidal, que és un èsser capaç de treure or d'un femer, la va encertar trencant el boicot decretat pel Querol i va comprar unes maduixes que estaven boníssimes, tot sigui dit.

A la tarda fem un trosset d'una de les rutes que ens hem perdut per culpa de la cutre-excursió i descobrim un entorn que sí ens va agradar. Els camins, ben senyalitzats i allunyats de la marabunta valen la pena. Tot i que un pél brut, és jungla, cascades i verd, i això sempre agrada. 

Per a ser justos, les Cameron Highlands són un paratge preciós al que vam arribar en la temporada de màxima afluència turística. Segur que si ens haguèssim dedicat a anar pel nostre compte el relat fóra més optimista. No és menys cert que nosaltres mateixos hem contribuit a aquests dos dies a aquesta massificació, mal aconsellats per una guia gens específica al respecte i per altre blocaires que potser no van tenir la valentia de reconèixer que l'havien espifiat. Nosaltres no volem cometre el mateix error: si aneu a Malàsia us recomanem no acostar-vos per aquí.

Certament és un exemple de com una explotació turística desfermada i sense una planificació equilibrada pot arruinar el millor dels indrets. Des d'aquestes terres llunyanes volem tenir un record pels promotors del BCN World i els hotelers barcelonins. Per ells, pels qui els hi fan les requalificacions i per a les famílies de tots plegats. Besis.

Alerta! Presumptuosos als fogons

Els presents ens declarem adscrits a la via gastronòmica al socialisme. Ens agrada menjar i menjar bé, i un dels motius pel qual restem enamorats del sud-est asiàtic és el seu menjar i el seu preu. El bon menjar el trobem arreu, comença a les paradetes del carrer i continua en tota la gama de restauració.  Aquí ens podem plantejar anar a certs restaurants de cuina d'autor que a Barcelona no podríam pagar, com l'Eat me de Bangkok que va fer plorar a la Vidal.

A Kuala Lupur vàrem trobar el "frangipani", un restaurant de cuina fusió que situen, cito, "molt per davant de quasi tota la competència". 

Està situat en un dels carrers amb més bars per metre quatrat, un carrer sorollós i on la música i les llums et saturen els sentits. Entrar al Frangipani és, contra tot pronostic, una autèntica bombolla de pau. Un servei excel.lent et condueix a una estànça sòbria i profundament elegant on un grapat de tauletes es situen al voltant d'una espècie d'estanc d'igua. Les parets d'inspiració aràbiga i quatre llumetes inteligentment posades generen una bella il.lusió òptica. Sembla sopar veient les estrelles a la vora d'un llac.

El servei, repetim, excel.lent, ens explica una carta que ens fa babejar. Però intuïm que alguna cosa no va bé quan ens porten els entrants fora del menú. Ens serveixen una selecció de mantegues de tres sabors que, tot i l'entusiasme que encara teníem, no valien res. 

Procurem però no exaltar-nos encara, i busquem justificacions bondadoses: són els entrats que et posa el restaurant, potser és que la seva inspiració francesa fa que la mantega els hi sembli quelcom deliciós i insuperable,

De primer demanem un salmó (recomanació del xef), i una mozzarella burrata farcida de caviar beluga. Sona bé, la idea és bona, la predisposició hi és, però el plat no val res. Preciosa presentació, però haurien fet bé de pensar a donar gust al plat. Els aliments no eren de primera, i el resultat no era l'esperat.

De segón ànec i porquet, igualment ben presentats, igualment insípids. Per rematar, un sushi de mango que crèiem que no podia fallar. Preciosa presentació, però l'únic que valia la pena del plat era el gelat que acompanyava, el mango no tenia gust de res, i té mèrit, perquè en qualsevol paradeta de carrer trobes mangos que et recorden que el que menjem a casa, són sucedanis de fruita tropical. Però no al Frangipani, aquí el mango tenia el mateix gust que el que puguis comprar al Caprabo.

No és que no fos bó, és que la qualitat era indigna de l'espai, del nom i del preu que vàrem pagar. Quan vas a un restaurant d'aquestes característiques esperes una cuina diferent, art als fogons. Esperes que et sorprenguin, que agafin desprevinguts els teus 6 sentits. Esperes provar quelcom que enlloc més tornaràs a provar, perquè és únic, irrepetible i personal d'aquell lloc. Pagues per una experiència artística, gastronòmica i sensorial. Pagues perquè se't posin els péls de punta i creguis poder tenir un orgasme simplement menjant. I amics, hem estat més aprop d'aquesta experiència menjant una pizza casolana que al Frangipani.

Un autèntic fail. Amics de la Lonely Planet, de com i on viatjar sóu, al nostre parer, la millor guia de viatge, però sobre menjar us queda molt per apendre.

Per treure'ns el mal gust de boca, la nit següent ens vàrem aventurar a un local molt més econòmic que vàrem escollir més per la seva ubicació i la tranquil.litat que s'hi respirava. Un restaurant "britànic fusió", l'Albion. I cal dir que, sense grans floritures, és un lloc molt recomanable. Quan un restaurant britànic sense pretensions et dóna una lliçó culinària, noi fest-t'ho mirar.

En dues paraules: Kuala Lumpur

26 i 27 - Kuala Lumpur

Dia de trànsit, aprofitem el matí per donar-nos una darrera volteta per Malaka i agafem el bus cap a Kuala Lumpur. Pel camí, a mesura que ens acostem a la capital el sol va desapareixent, i no és boira o núvols, és la contaminació. A KL el sol no es veu, però crema fins al ossos.

Kuala Lumpur és interessant: lletja i bonica, especial i vulgar, autèntica i copiosa, colorida i gris, una ciutat asiàtica on les olors colpejen el nas, la suor és una constant i la contaminació un verí que flota en l'ambient. La Vidal troba l'encant a la ciutat tant bon punt hi posa un peu, al Querol, que és poc d'aglomeracions, li costa una mica més convèncers. 

Kuala Lumpur té un origen obrer. La van fundar fa un parell de segles els miners d'estany malasis, indis, xinesos, colons britanics, i un llarg etcètera de nacionalitats que, encara a dia d'avui, s'intueix en les fesonomies de les persones. 

La gràcia de la ciutat és la combinació d'edificis i rascacels ultramoderns amb el que és rural, antic i sovint provincià. L'extrarradi, lluny de la ciutat de negocis, les barriades populars estan formades per blocs mastodòntics d'habitatges. Pintades anarkistes reclamen que ser homeless no és cap crim. Tan lluny i tan a prop.

L'urbanisme a Àsia és un concepte per descobrir, aquí no posen carrers, aquí els tiren i així formen barris i ciutats. KL és un caos, però si t'hi esforces una mica t'hi acabes entenent. Nosaltres, gent afortunada, hem vingut a KL just el cap de setmana que acaba el Ramadan, i resulta que per moltes famílies és tradició venir a Kuala Lumpur a celebrar el final del Ramadan. I és estupendo perquè per la ciutat hi caminen incontables grups de gent de tots els colors de pell i de vestits imaginables. Moltíssim turisme asiàtic, molt poc d'occidental. Però és un problema, perquè els intrèpids vitgers no tenim per costum reservar lloc per dormir, així que després de tres intents infructuosos acabem dormint en un hostal cutre que recorda al nostre famós hotel cochambre. Com a mínim són amables. 

Per la nostra habitació de sis llits, a la que ens estarem dos nits, passen fins a deu persones: alemanys, singapureses i fins i tot un hacker filipí que es passa les hores trastejant pàgines de codis des del portàtil a la seva llitera. Al "vestíbul" regna un client grandot, un americà de Miami calçat amb una immensa samarreta de l'Athletic de Madrid i una gorra de bèisbol que a iniciativa pròpia atén les necessitats de tots els hostes que hi passem: busca traductor per a una noia xinesa, ens informa dels trucs per a fer funcionar els ordinadors ruïnosos de l'hostal, emparella desconeguts per a que comparteixin habitació. La cosa donaria per a rodar-hi una pel.li d'espies.

Dormim a China Town, un bullici de gent, botigues al carrer, llums, pantalles de plasma, làmpares xineses, música sense gràcia, bars, terrasses, halals, cotxes i motos (tot junt). Com Port Aventura però amb trànsit, moltíssima més gent, i en versió bruteta.

Aquesta nit però ens volem donar un homenatge per sopar, experiència que us relatarem en el següent post.

Anem cap a la zona del "Golden Triangle"', concretament a una zona de carrers i carrerons que es vertebren a esquerra i dreta de Jin Nagasari. Un centre d'oci nocturn i restauració. De nou, el que és autèntic i artificial batallen en un mateix espai on trobes carrers tipo Lloret, i d'altres amb centenars de taules al mig de la calçada amb moltes famílies locals sopant mentre els cotxes sortegen taules, persones, i cambrers.

La nit acaba bé. Trobem, com ja comença a ser costum, un bar de tapes amb una carta de vins i begudes "tipical spanish" des d'aigua de valència a kalimotxo. Per sort, també tenen patxaran, i aquestes copes van per la Susi i el Manu ;)

Al dia següent ens llevem tard, cerquem desesperats algun indret amb aire acondicionat on prendre el beuratge que aquí anomenen cafè i iniciem la marxa per la ciutat. Arranquem a caminar des del mercat de China Town, des d'on creuem el riu per arribar a la Plaça Merdeka, una gran esplanada, insòlita en aquesta ciutat-laberint per a les commemoracions oficials. A tota aquesta zona ens sobta trobar grups i més grups de nois (només mascles) drets al carrer mirant-se els uns als altres sense ni gairebé parlar entre ells. No entenem si és una manera de passar el diumenge al matí, de cercar feina o xicota.

Abandonem l'espai obert de la Merdeka per endinsar-nos a Little India, per carrerons plens de paradetes i a vessar de gent. Les fotos surten tan barroques com les façanes dels temples hinduístes on es sobreposen les figures recargolades. Aquí la moda és diferent, i decenes i decenes de paradetes de mocadors al cap de tots colors i teixits s'apinyen unes a sobre de les altres i els turistes occidentals passem bastant desapercebuts entre una marabunta multicolor.

Arribem a l'immens mercat d'aliments de Chow Kit on les olors formen una barrera pràcticament impenetrable pels turistes d'estòmac no preparat que garanteix als locals fer la compra sense la presència incordiant dels sempiterns guiris tafaners i on la Vidal, que és una dona a qui agrada viure al límit, compra un suc de coco molt popular aquí i que posen dins de bosses de plàstic des d'on es beu directament amb palleta, mentre el Querol repassa la farmaciola.

Tot Kuala Lumpur és un gran formiguer hiperactiu, tot? No. A l'ombra dels immensos gratacels resisteix Kampung Baru, una barriada de cases de fusta molt humils on el temps s'atura i l'occidentalització no ha arribat, on pels carrers tranquils passen els veïns en bicicleta saludant als intrèpids viatgers que són els únics forasters a la vista, on nanos trapelles combaten en guerres de petards, on cabres tristes i ovelles brutes rumien als patis de darrera de les cases. 

Kampung Baru, on la pobresa encara es pot viure amb dignitat i on les senyores pinten i decoren amb torretes habitatges tan humils com encantadors. On passejar torna a ser un plaer tranquil, i que esdevé immediatament el nostre racó preferit d'aquesta impossible ciutat. 

Vorejant aquesta illa resistent, un mur immens separa el veinat de grans vies de comunicació, radials i accessos d'autopista. Trobar un esquerda al mur ens comporta caminar i caminar fins a que podem accedir a un voral de carretera que ens porta directament a les torres Petrones, la joia de l'skyline de KL i veritable símbol nacional, al bell mig de les imponents seus bancàries i dels centres comercials luxosos on els megapijos locals i foranis passegen amb l'aire estirat i frívol que els fa internacionalment reconeixibles. Infinitament més rics que els kampungbaruesos, i força més maleducats: aquests no saluden. Ni somriuen, ni tiren petards, ni sabrien com convertir una cabaneta de fusta en una llar encantadora.

Arribats a aquest punt, els intrèpids viatgers ja hem transpirat totes les cerveses del darrer any i mig, així que prenem un suc de fruites en un lloc tranquil i agafem un taxi cap a la dutxa. Pel camí la darrera sorpresa de la tarda: arriba un policia en moto i fa aturar el trànsit per a deixar passar una comitiva de cotxes i més cotxes amb les sirenes posades, darrera dels quals uns quants cotxassos de gamma alta on deu viatjar-hi alguna gran magistratura del país.

La cirereta d'un pastís barroc amb tantíssimes capes, sabors i textures com les que ens ha regalat una caminada de sis hores per Kuala Lumpur

Malaka: Reagge i kitsch a la vora del riu Sungay Malaka

25 de juny

Sortim d'hora de Muar per aprofitar el dia a Malaka, una ciutat que promet. El Querol que és un noi delicat ha agafat un refredat per culpa de l'aire acondicionat que la Vidal s'ha entestat en deixar obert tota la nit, tot i que qualsevol que el sentís pensaria que està per hospitalitzar.

L'autobús ens deixa a l'estació central on tot els taxistes estan conxorxat per cobrar un preu fix de 20 riminis al marge del taxímetre. Després de deixar escapar tres taxis ens hi resignem. Fem cas de la Loneley i ens hostatgem a un hostal meravellós a la bora del riu. De moment els mosquits ens perdonen la vida.

Malaka passarà als anhels com la ciutat on el viatge ha començat a agafar color. Fundada per un almirall xinès que va veure el seu potencial estratègic en les rutes comercials entre la Índia i la Xina, ha estat colonitzada pels portuguesos, que van deixar la seva emprempta en els edificis  gubernamentals i les esglèsies. És una ciutat amb un casc antic marcadament colonial al voltant del riu Sungay Melaka. Molt més bonica i important que la seva germaneta pobre Muar, i per això mateix carregada de turistes, els primers que ens trobem en el viatge, que tendeixen inevitablement a desnaturalitzar-la.

Carreguem l'estòmac a Xina Town i sortim a caminar pels racons típics i tòpics. Enmig de la calor de la tarda cerquem refugi en les botiguetes i terrasses del costat del riu i fem la primera troballa realment memorable del viatge: un xiringuito petitet carregat de reggae. Plantem el cul a unes cadires de mímet i saboregem unes Anchor tot sentit els grans èxits de Bob Marley, i ara sí sentim que fem vacances. Coneixem amb una parella formada per un austríac i una grega que parlen un castellà molt correcte. Tot va bé fins que la noia ens confessa que tot i haver visitat Barcelona, la seva ciutat preferida és Madrid. A partir d'aquest moment la Vidal, que és una noia molt sensible amb les seves coses, demana el compte precipitadament i reprenem la marxa.

Al costat del riu, hi ha un complex d'esglèsies i edificis de govern, i allà podriem trobar encara a la Vidal doblegada de riure si no fos per l'estirada d'orelles del Querol. Malaka sembla civilitzada, una ciutat preciosa on passat i present en troben. Però Malaka té un estrany sentit estètic pel que fa als tuk-tuks. Una marabunta de trishaws vestits de flors, llums de neó i hello-kittys (tot junt) esperen als turistes per portar-los a fer un volt. Si l'espectàcle no fos prou, els valents conductors acompanyen els vehicles amb música disco i màquina dels 80's. Les cançons de la ruta del bakalao sonant en malesià a tot drap portant turistes amb ires de superioritat mentre una hello kitty rosa posada en horitzantal sobrevola els seus caps. Els intrèpids viatgers hem conegut els busos tunejats amb ganxet del Baikal, les botigues per aturistes de Beijing i els tuc-tucs de colors impossibles des de Pnum Phen a Bangkok, però declarem sense cap mena de dubte que és en aquesta ciutat tranquila on el tunning kitsch del transports per a turistes arriba al seu màxim esplendor de mal gust i horterada.

Però si crèiem que ja ho haviem vist tot, aquesta ciutat encara ens havia de sorprendre...

A la nit sortim a fer un vol pel mercat nocturn. El mercat és un microclima propi on conviuen sense barrejar-se dos tipus de fauna. D'una banda els turistes, locals o estrangers, passejant entre parades de menjar i artesania autèntica made in Xina. De l'altre la segona i tercera edat de la ciutat, que ignorant les paradetes de cartró pedra es dedica a dos activitats essencials: el karaoke i els balls en línia, des dels clàssics a lady Gaga. En 250 metres hi havia 4 llocs de karaoke, però aquest art troba la seva màxima expressió en un gran escenari a l'aire lliure on els malakians veterans s'esgargamellen interpretant els èxits d'ara i de sempre davant d'un públic gerontocràtic i, poser per això mateix, molt exigent i contingut. Només els intrèpids viatgers i un parell d'alemanyes que graven en vídeo l'espectacle aplaudeixen, el públic local es limita assentir o denegar amb el cap amb aire solemne.

En conclusió, ens ha agradat molt la ciutat, els seus edificis colonials, l'emprempta portuguesa i tot plegat. Però els que ens emportem als nostrs cors, creiem que per sempre, són els barmans enamorats del reggae, els tuctuseros horteres i els artistes septuagenaris de karaoke. Tenim la impresió de que avui, per primer cop, ens hem acostat una miqueta a Malàsia i la seva gent, tan amable i estupenda.

Ramadan a Muar

24 de juliol

Tot i el caos a l'estació de busos locals de Larkin, trobem fàcilment el que ens portarà a un poblet coster anomenat Muar. La gent és molt amable, i resulta fàcil orientar-te si, quan et veuen dubtar, s'he t'acosten dues persones per intentar ajudar-te i indicar-te.

Tenen un anglés incomprensible, no sabem si s'inventen paraules i dissimulen com si fossin de cambridge o és que nosaltres hem desaprés de cop el que sabíem.

Muar és un enclau comencial menor al costat de Malaka, i per això té també una arquitectura colonial. És més pobre i menys bonica però no hi ha turistes.

Ens allotgem a un hostelet baratíssim regentat per dos germans encantadors xinesos dels estrets. Aquí, quan la gent es fa gran muta a tamagochi, és un fet. I el nostre tamagochi particular és un muarés de món la mar de simpàtic.

Muar és una ciutat que probablement en algunt moment havia estat bonica, les seves porxades i la majoria de façanes del centre ho deixen intuïr, a dia d'avui però té un aire encantadorament decadent.

Els comerços s'amunteguen uns a sobre dels altres fent permanent salts en el temps. Al costat d'una botiga de tv's d'última generació trobes una botiga d'escombres, al costat una de catifes, i al costat una de manufactura de mobles de fusta artesanals.

Passejar pel costat de riu és especialment bonic si no és que, a causa del clavegueram obert, algú es fot d'alt a baix. Semblen, en petit, foses de cocodrils.

La ciutat però estava ralentitzada. La majoria de comerços tancats, poca gent pel carrer, la que trobabem mig adormida, i és que Malàsia és un país de majoria islàmica, així que la majoria de la població estava de ramadan.

Hem arribat a les acaballes de ramadan i per tant no podem comparar encara amb la situació habitual, però de moment podem fer un balanç provisional. Per començar, Malàsia és un país complex ètnicament, fet a cop de colonialistes: xinesos, portuguesos, holandesos i britànics. Una de les conseqüències és una població etnicament diversa: a més de la majoria malaia bàsicament musulmana, hi dos importants minories xinesa i índia. Seguint el model imperial britànic, formen comunitats separades que viuen junts però no barrejats. A cada lloc trobem un China Town i una Little India.  Els malais marquen la pauta, i per tant l'esfera pública és musulmana. Des del carrer on sonen les crides a l'oració, a la tele pública, que anuncia una prometedora sèrie documental: Al-Andalus, the Truth, amb un toro enganxant un torero.

Els mocadors predominen als caps de les noies i senyores, però s'hi veu de tot. Les dones tenen força presència pública: treballen, condueixen, les que volen ensenyen les cames... En fi. La Vidal que és desconfiada de mena amb les religions, especialment quan es tracta de fer dejuni no les hi té totes. Ho anirem veient.

Cap a les 18h, pel centre per on poques hores abans només trobavem gats i xinessos, es comença a despertar un mercat nocturn. Agafem lloc i decidim esperar a la hora en que es trenca el dejuni del ramadàn per sopar. Decidim o ens decideixen, perquè pel ramadan aturen fins i tot el wifi.

Quan és l'hora, totes les famílies de la ciutat s'acosten a sopar, a passejar i a comprar al mercat nocturn. No sabem si per occidentals o per les faldilles de la Vidal en ple ramadan, però involuntariament ens varem convertir en les estrelles del mercat.

Sigui com sigui marxem de Muar amb la sensació d'haver vist la ciutat a mig gas i no acabem de encertar a veure quina part és deguda al mes sant musulmà i quina al caràcter força meridional de la seva gent.

Sopar pels carrers de Johor Bahru

23 de juliol (vespre)

Sortir de l'estació d'autobusos no ha estat fàcil. Algun mag de les finances hi ha plantat un gran centre comercial sense senyalitzacions al bell mig. Sortosament, tot i les temptacions d'enviar una senyal GPS perquè ens vinguèssin a rescatar, hem pogut escapar.

Quan sortim al carrer una fortor ens colpeja el nas, barreja del sofre dels tubs d'escapament, menjar agre i fruita podrida: és la benvinguda de les ciutats del sud-est asiàtic que denseguida reconeixem. Pot semblar sorprenent, però aquesta ferum ens recomforta perquè ens confirma que, després de dia i mig de vols, esperes i passos fronteres, ja hem arribat a lloc.

A primer cop d'ull Johor Bahru és una ciutat de frontera desangelada poc adient per a passejar. La rerebotigua de Singapur. Per nosaltres és simplement el lloc on fer la aturada tècnica a preus més econòmics que la seva germana gran, que ens reservem pel final del viatge.

Localitzem un hotelet per extraperlistes de tercera on ens recomposem abans de sortir a sopar. 

Passegem una mica pels carrerons del costat de l'estació, on retrobem l'Àsia que tant ens va enamorar: centernars de taules de plàstic i tamborets al carrer servides per paradetes de tot tipus de menjars. Ni un guiri a la vista. En triem una on la Vidal negocia la compra de 2 rajades i 2 calamars que ens preparen a la brasa acompanyats de verdures i arrós. Per beure 2 sucs de canya de sucre amb gel.

En el primer sopar ja ens hem saltat totes les normes per viatjar: ni verdura crua, ni gel, ni sucs,... Demà potser comprovarem si hem fet curt de fortasec.