Taman Negara: la jungla

30 i 31 de juliol

Sortim de Tanah Rata amb la por de que no hagin convertit la reserva natural del Taman Negara en un parc d'atraccions selvàtic. Unes hores en bus més tard, arribem a una espècie de mini port regentat per una agència local que ens facilita els bitllets per arribar a Kuala Tahan, un poblet i entrada del parc que es troba riu amunt. Allà també treiem els diferents certificats i taxes que has de pagar i que necessites sí o sí per entrar al parc. Un d'ells consisteix en una taxa per càmara que tinguis intenció d'utilitzar (5 MYR per càmara).

El Taman Negara cobreix una superfície immensa de jungla que passa per tres regions de Malàsia. Humida, fronsosa i calurosa selva on hi habiten elefants, tigres, rinoceronts, micos, i tot tipus d'insectes que, portant a la Vidal, estem segurs que coneixerem.

Pujem a la bucòlica barqueta pensant que ens condueix un autèntic almirall del riu, un descendent de vàries generacions de canoïstes, un mag de la conducció canopil, un... un... un desastre. El noi xoca en diverses ocasions contra els manglars i embarranca en en parell més, amb el detallet de que portàvem el motor més tronat. El bucòlic viatge es converteixen en 3 hores i 45 minuts riu amunt a ple sol. 

Per sort, el paissatge ho cura tot. La selva atrapa i enmudeix a qualsevol, no calia demanar silenci. Les dotze persones que viatjavem plegades ens quedavem mudes simultaniament quan irrompien els atronadors sorolls de la selva. Pel camí, micos, aus de llampans plumatges, búfals d'aigua, nens jugant... Un espectàcte que només és la punteta de l'iceberg del que ens hi espera.

En arribar a Kuala Tehan tenim sort, anem directament a la pensió que haviem localitzat per la Lonely anomenada "Yellow GuestHouse", i trobem habitació. En aquesta selva immensa, el bosc més antic del món, l'animal que més hem de tèmer els turistes no és l'elefant, ni el rinoceront, ni el tigre... sinó les xinxes. Tenim sort i no ens les trobem, però les cames d'algunes de les valkiries que corren per aquí donen fe de la seva presència.

Ja ubicats decidim que en comptes de dos dies ens en quedarem quatre, i l'encertem. És un lloc increïble i en dos dies no aconsegueixes ni esgarrapar una mica la superfìcie del Teman Negara. En quatre tampoc, però marxes més satisfet.

Kuala Tahan és un poblet curiós. Està dividit pel riu en dues parts, una amb el poblet, i l'altra amb el gran Resort Mutiara i l'entrada al parc (i la gran majoria de rutes i camins).  El riu no constitueix només una divisió física, sinó també social: els turistes amb pasta al Resort, i els motxileros pobretons i els locals a la vila. És "divertit" demanar una cervesa a la banda rica només pel moment en que et pregunten: 

- room number? 

I tu contestes:

- no, we are from the other side

Creuar és fàcil i ràpid, hi ha unes barquetes que continuament et passen d'un costat a l'altre per un MYR fins les 23h. És una dada interessant ja que l'únic lloc on nosaltres hem trobat cervesa és al bar del Mutiara. Al poble trobes sucs, refrescos i bona gent, però per poder beure una freda cerveseta no te'n queda una altra que creuar cap al lloc on, per uns quants Riminis de més, es fan concessions a les conviccions religioses. I quan tornes d'unes quantes hores de camí extenuant per la selva us assegurem que creuarieu encara que fos caminant per sobre de l'aigua.

Llegint la guia ens envalentonem i decidim que les rutes "fàcils" les farem sols. Contrastem que els camins estan ben senyalitzats i decidim provar sort. Ho recomanem, per les tres rutes fàcils (canopy, bukit teresik i lubok simpon) no és necessari un guia. Per la resta SÍ. Alerta flipats: és una selva i els camins canvien cada dia degut a la caiguda d'arbres i demés. 

Aquí l'activitat comença ben d'hora, però no és un esforç perquè a les 20h ja es ben fosc.

Agafem forces amb un esmorzar com el que dinem a Barcelona en un dels restaurants flotants que hi ha a la riba i creuem el riu per anar cap al Canopy Walk, el camí més massiu. Es tracta d'un recorregut curtet en el que no trepitges ni el terra de la selva, ja que està "asfaltat" amb unes tarimes de fusta fins arribar a una sèrie de ponts flotants sobre la selva. Aquest tros recorda les Rambles.

El canopy walk és un circuit de passarel.les pels arbres, el més llarg del món segons diuen. Com a manera de conèixer la selva no té massa interès, però si te'l prens com a entreteniment, té la seva gràcia. Som afortunats i just davant nostre hi va un National Geographic francés. Gust al quadrat. El senyor, armat amb una Gopro Black amb la que va gravant cada passet de la senyora com si d'un bebe es tractes, va recòrrer tot el pont utilitzant exclusivament la maneta esquerra. Anar darrera d'ell era tot un desafiament vertical ja que el pont, òbviament, es decantava notablement cap a l'esquerra. Que la Vidal no utilitzés una liana per penjar-lo i deixar-lo a mercé dels tigres va ser un altre desafiament.

Just on acaba el Canopy Walk, hi ha un desviament cap a Bukit Teresik, un punt francament elevat des d'on es gaudeix d'una espectacular vista de la jungla. És fàcil arribar-hi, les plataformes de fusta et porten fins a un primer mirador i després queda un trosset ben senyalitzat fins a arribar-hi. Però pujar escales (i no poques) a la selva és esgotador. Es podia treure suc de les nostres samarretes.

Un cop a dalt teniem dues opcions: baixar desfent el mateix camí de pasarel.les, amb la resta de visitants o endinsar-nos per la selva per un camí de cordes (i per tant també de difícil pèrdua). No dubt, abans de que el Querol hi posès seny, la Vidal ja baixava amb l'ajuda de les cordes selva avall. I tot i que al principi no les hi teníem totes, va ser un nou encert, ja que ningú baixa per aquesta bifurcació i per fi vàrem poder estar sols i en silenci a la selva. Gràcies a això, pel camí vàrem poder veure dos enormes micos, disfrutar dels a vegades atemoridors sons de la selva, i veure còrrer un tapir a tres metres de nosaltres. Cap d'aquestes bestioletes va tenir el detall de parar-se a que li fèssim la foto, però el fet de poder veure mamífers a ple dia és suficient per a que ens considerem molt afortunats.

Quatre hores de caminada (contant el Canopy Walk) per la selva que a efectes de cansament ens van sonar a vuit. Els kilòmetres a la selva sembla que es dilaten, i la calor i la humitat converteixen un passeig qualsevol en una excursió extenuant.

Res que unes cervesetes al Mutiara no poguèssin reparar.

Agafat el gust i el pols a la selva, i més segurs de les nostres possibilitats vàrem anar a contractar un guia per fer una excursió de dos dies amb nit a una cova. Però, primer disgust del viatge, per motius de falta de disponibilitat no vàrem trobar cap guia que pogués els dies que nosaltres ens anaven bé. Tot i així, per un dia sí que era possible i no ho vàrem dubtar.