Fauna viatgera

Quan et mous per paísos llunyans o exòtics et creues tota una fauna viatgera. Personatges-tipus que irremediablement conflueixen a tots els indrets del món. Persones que viatgen soles, en parella, amb amics, en família... Tot un zoològic itinerant que els autòctons es miren entre resignats i entretinguts. Aquí us en fem un catàleg:

Els místics. Es caracteritzen per la seva mirada absent, degut en part a postureo i en part a la falta de proteïnes. Es diu que una conversa amb ells té més efectes laxants que la majoria de medicaments. No entenen de nacionalitats, classes ni color de pell, un místic parla i enraona igual independentment del seu país d'origen. Les seves reflexions superficials i buides són conegudes arreu del globus terraqui. Pels hospitals locals són prou apreciats: en la seva voluntat d'emportar-se experiències de proximitat i autenticitat, acostumen a portar-se a la boca tot menjar que troben pel camí (no confondre amb la Vidal: aquests no mengen animalons). Són especialment aficionats als beuratges d'herbes i, per suposat, vegans. Sempre a la caça dels xamans locals i dels punts de magnetisme. Tenen molta afició a grapejar als iaios dels poblats on han anat a fer etnoturisme mentre els miren intensament. És molt important que la bossa d'equipatge sigui feta amb teixits 100% naturals i sense cremalleres. La versió beta va acompanyada d'una guitarra.

Els Trekking Extrem. Els elfs de la fauna viatjera. Es poden confondre amb els místics perquè van amb el cap en alt, però es distingeixen perquè es miren les teves xixes amb pena i procuren no sortir mai a prop teu en una foto. Preferentment francesos, també tenen versions meridionals com espanyols o italians. S'alimenten de fruita i barretes energètiques. Dissimulen quan consulten la guia i, per tot equipatge, porten unes motxilletes de joguina amb dos pantalons pirates i tres samarretes de tirants, que a partir del quart dia de viatge van atraient tots els insectes del país. Saben "coses" que tu no, i acostumen a viatjar en parelles noi/noia. Eviten tot contacte amb la resta de fauna. Com que això de grimpar per la selva és més fotut que còrrer per Collserola, acostumen a frustrar-se quan han de parar-se per recuperar l'alè, fet que sempre tracten d'evitar especialment si altres individus de la seva espècie merodegen a prop. El seu pitjor malson es produeix quan un cop al cim, o a la platja verge, o a qualsevol altre indret teòricament inaccessible per a ningú més que per a ells, hi veuen aparèixer una família de cinc membres amb la que han compartit autobús.

Els National Geographic. Són homes i pares de família. Un intent de McGuiver adomingat. Se'ls distingeix pels seus ridículs barrets, la indumentària Coronel Tapioca i el seu inconfusible equip fotogràfic. Els més autèntics van amb una armilla d'aquestes amb moltes butxaquetes. En viatge en grup, el més odiats. Fan més paradetes per fer fotos que els gossets petits per anar a pixar. Es mouen amb el trípode com Charlot amb les escales de mà: etzibant cops a banda i banda. El seu equip pot ser d'expert o d'aficionat, però el resultat serà el mateix: un llarg vídeo amb el que torturar a qualsevol víctima que, despistada, passi per casa seva en els mesos posteriors al viatge. Es comenta que quan dos individus d'aquesta espècie es troben neix un forat negre. Com gosets que s'oloren, inicien una aparent cordial conversa que conclourà amb els dos personatges convençuts per separat, que el seu equip és el millor, i els seus coneixements els més tècnics.

Machotes. Entre els nostres preferits. Colles de post-adolescents suant testosterona amb el caràcter nacional molt marcat. Algun amb parella, la majoria solters, semblen trets d'una pel.li de Porky's i viatgen amb calça curta i samarretes de tirants de marques de cervesa, excepte un esprimatxat amb ulleres que, quan els altres no miren, envia whatsapps a la mare. Pels decibels i la gesticulació exagerada es detecta al mascle alpha dominant, que es caracteritza per explicar acudits dolents, humiliar als companys i fer comentaris graciosos en veu alta a cada explicació del conductor de l'autobús, guia o cambrer. S'alimenten prioritàriament de cervesa i acostumen a viure als McDonalds, Hard Rock Cafès i bars nocturns per a guiris. S'apunten a totes les excursions per fer temps fins que arribi la nit i constitueixen el principal problema pels guies. A la caça de famelles locals, també ho intenten amb les noies que viatgen en grup i amb les adolescents que van amb els pares. En ocasions, intenten fer-se passar per místics per ampliar possibilitats. Acostumen a finalitzar els viatges magrejant alguna valkiria o pagant per sexe. Altes probabilitats de que acabi intervenint el consolat del seu país per treure'ls de problemes amb les autoritats locals.

Valkiries en grup. Un nombre sempre imprecís de noies, centre/nord europees o dels Estats Units amb massa afició pel menjar amb mantega i per Sexo en Nueva York. Al capdavant, la valkiria amb l'autoestima més baixa es dedica a protegir/amagar a la resta. A diferència dels machotes sí tenen opcions reals amb els indígenes. Carreguen amb tones d'equipatge en maletes de rodetes que no hi ha manera d'entaforar als portamaletes dels busos. Maquillades fins i tot per anar a la selva, són inclús més intrusives que els seus homòlegs masculins. Creen barreres d'energia generades pels seus crits aguts i riures penetrants amb capacitat d'expulsar una sala plena de gent (excepte als machotes). La seva versió italiana porta també plataformes o sabates de taco insistim, per anar a la selva. Per intimar-hi unes gerres de sangria poden ajudar.

Els Equipo A. Són els National Geographic pro, la versió beta. Homes sense fills, acostumen a ser de formacions tècniques o oficinistes que sempre haurien volgut ser càmeres de documentals o astronautes per relatar grans aventures. Duen un equip preparat per pujar a l'Everest per anar a passejar per la Barceloneta. Majoritariament no el saben fer servir, un National en treuria més rendiment. Flipats i altius, posen expresions greus i defugen la mirada de la resta d'espècies per tal de fer-se els interessants. La principal diferència amb els National Geografic no és la qualitat de la seva producció sinó el preu dels seus equips i l'actitud. Quan un National es creua amb un Equipo A, acota el cap mentre fa números mentalment sobre el que costa el que du a sobre i llança un sospir. Els més ben plantats constitueixen l'objectiu principal de les valkiries que, de fet, són les úniques que els aguanten.

Turistes que van de viatgers. Normalment van en parella, amb la Lonely a la mà. Excepte els francesos que s'esforcen amb la Routard. Passegen pel centre de les ciutats vestits de safari. Es fan els simpàtics amb conductors, recepcionistes d'hostal i guies per a fer-se la il.lusió de que tenen contacte amb la població local, però al final només intimen amb altres guiris comentant banalitats del viatge i tòpics sobre el país. Se'ls pot veure fent esforços per emmarcar les fotos dels llocs més massificats per tal que semblin exòtics. Resulta especialment entendridor veure'ls carregats amb una motxilla a l'esquena i una altra al davant mentre tracten de passar desapercebuts entre els autòctons. Les seva ansietat per no desentonar ni ofendre els costums locals els converteixen en la presa predilecta de tota mena d'estafes. Marxen convençuts de que amb un viatge de tres setmanes han arribat a conèixer el país. Els pitjors passen la meitat del seu temps escribint blocs del viatge amb els que aburreixen a les amistats.

Famílies: fins i tot al pic més alt o a l'indret més calurós i difícil d'accedir, hom es pot trobar una família, a vegades amb iaia inclosa (la més incombustible). Avancen lents però imparables i es comenta que a la butxaca del Doraemon es troben menys artil.lugis dels que una família porta amb ella: entrepans, mocadors, obridors, toballoletes amb col.lònia, cadires, estoballes, flotadors, farmaciola, dolços, repelent, música, càmeres, cartes, mitjons, gerseis, encenedors, llumins, pinces, cordes, qualsevol element que puguis necessitar una fracció de segón durant el viatge. L'alfa i l'omega és la mare. Afables i acollidors, excepte en la seva versió francesa, arrosseguen com a mínim un membre adolescent que, amb cara d'amargat, s'aïlla amb el seu mp3. N'existeixen moltes vessants: les franceses, que són com una evolució dels trekking extrems. Estirades, arrogants i amb posat d'haver vist coses que tu no arribaràs ni a imaginar, són les que més s'aïllen de la resta de mortals. Les alemanyes, més afables i sociables que els francesos. Les xineses, les més caòtiques i hiperactives,  amb un ús nivell notable de decibels no tenen cap problema en fer-se notar allà on van. I les espanyoles (escasses) que són la versió animalota de les xineses, les més divertides de lluny: es mouen com un grup dirigit per un tour operator, normalment el pare amb l'assistència del fill petit. Porten un paquetet d'embutit a la maleta i el compartiran en qualsevol moment pintoresc. Sempre molt carregats. La principal funció de les famílies és la de recordar i humiliar: recordar a machotes i valkiries que en algun lloc ells també tenen una família i humiliar als místics, trekking extrem i turistes que van de viatgers; Amb la seva presència demostren que els llocs on arriben són tan accessibles com un Torremolinos qualsevol.