Cameron Hightlands: un Lloret d'alta muntanya

28 de juliol

Matinem per anar a l'estació d'autobusos per agafar el transport que tenim reservat des de la nit anterior. Ens hem de dirigir a l'andana 15 que, ves per on, no existeix. Ens ha tocat l'andana 13 i 1/2 de Harry Potter. De l'andana 14 es passa directament a la 16 on trobem tota una colla en la mateixa situació que nosaltres, dirigint successivament la mirada del bitllet als rètols i viceversa. L'habitual grup de senyors que mai acabes de saber si són personal de la companyia que has contractat, espabilats de la competència que els hi roben els clients o simplement desvagats amb ganes de fer-se útils, ens van donant instruccions contradictòries i pastorejant amunt i avall. La clientel.la assumim, com és habitual, el rol de manat d'ovelles, tots convençuts que els altres saben coses que tu no, o simplement que el que ens hagi de passar millor que ens agafi fent pinya. Finalment ens pugen a un autocar que, afortunadament, ens condueix al destí desitjat: Tanah Rata, la ciutat principal de Cameron Hightlands, les Terres Altes d'en Cameron.

Abandonem alleugerits la contaminació de Kuala Lumpur i una hora després d'abandonar la metròpoli tornem a veure el sol. Després de molts quilòmetres voltats de plantacions de cocoters, l'autocar comença a grimpar per una carretereta sinuosa de muntanya. A poc que comencem a pujar, els vorals de la carretera s'omplen de llargues fileres de cotxes mal aparcats dels domingueros: estem a les vacances de final de Ramadan i el clima sec i fresc de les alçades és un atractiu immillorable pel turisme local. La massificació de la carretera és una anticipació d'allò que ens espera. 

Tanah Rata és una ciutat bonica en el fons. Literalment en el fons, perquè cal esforçar-se molt en mirar darrera dels omnipresents cartells publicitaris, botiguetes de quincalla i restaurants per a guiris si es vol veure unes casetes d'inspiració alpina que donen fe de la colonització britànica. El carrer principal de la població, constanment atravessat per cotxes i autocars carregats amb nous turistes, és l'equivalent a la destrossa de qualsevol població de platja del nostre país arrasada pel turisme estival, amb l'agreujant de la mega-retolació de la que tant s'abusa per aquestes contrades.

Tanah Rata és un poble de muntanya que deu el seu caràcter a una colla de latifundistes britànics que en temps de l'imperi es van dedicar a desforestar la selva per a importar-hi plantacions de te amb esquers provinents de l'Índia i la Xina. Actualment és un destí turístic sobrecarregat i maltractat per una política de desregulació turística depredadora i cobdiciosa que està arruinant l'entorn. Com a catalans sabem de què parlem. 

Afortunadament, trobem un hostal econòmic en el que era una antiga mansió rural. Tranquil, net i bonic, sembla que en qualsevol moment hagi d'aparèixer l'Hercules Poirot. Tot i que la mestresa no fa cara de gaires amics, el lloc és fantàstic i descansem per fi de sorolls, crits, bocines i neons. I retrobem el plaer d'abrigar-nos a la nit.

Des de Tanah Rata es poden fer pel teu compte una sèrie de rutes a peu. També es poden contractar excursions guiades a la selva. Nosaltres no fem ni una cosa ni l'altra. Per tal d'acostar-nos a veure les plantacions de te contractem una excursió que  combina la visita als latifundis amb un "treking" pel bosc tropical. Mala idea com descobrirem més tard.

Partim preparats per aventures salvatges: botes, aigua, farmaciola... A la furgoneta que va recollint expedicionaris s'hi afegeixen fins a sis alemanys (això sembla Mallorca) també amb ganes de safari i una colla de nois saudites (força més sociables que els teutons) que van més vestits per anar a fer un tomb a Eivissa que no per viure aventures al bosc. En el nostre intern comencem a sentir pena per avançat del que espera a aquesta xavalada tan mal equipada i mirem de reüll amb enveja les polaines anti-sangoneres dels "uber alles". Les coses van al revés.

Primera parada: cinc minuts per a fer una foto des de la carretera als camps de te. Nosaltres i les altres dos-centes persones que han contractat la mateixa excursió a les diferents agències. 

Segona parada: una cua interminable per pujar a una torre en el punt més alt de la zona i fer una altra foto. Aquí el Querol ja deserta i en comptes de fer la cua es dedica a petar la xerrada amb l'assemblea de guies.

El "trekking" per la jungla resulta ser un circuit de vint minuts per un caminet preparat on el guia imparteix quatre explicacions desganades sobre flora local. D'aquí a la factoria de te on han muntat una infrastructura capaç d'acollir els centenars de turistes que hi porten per a esmorzar. 

El més interessant és l'exposició orquestrada pels propietaris, on expliquen que, un cop arrassada la jungla, dediquen una part dels beneficis a un centre de protecció d'elefants, a qui els indígenes (gent assalvatjada, ja se sap) maltractaven abans de que ells arribessin per destruir el seu entorn natural. El jeto dels escocessos en qüestió es pot veure al darrer panell de l'exposició sota el títol: "la gent que ho va fer possible". Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix l'exposició, o com es digui en gaèlic. Al sortir de la plantació hom pot veure els barracons on hi viuen els treballadors sota sostres d'uralita. Més els hi valdria haver nascut elefants. O latifundistes.

Una visita a una granja de papallones (en realitat una mena de grimós zoo privat de rèptils) i a una granja de maduixes (on ja ni la Vidal va fer-hi l'esforç d'entrar) van coronar l'agonia. Sort que la Vidal, que és un èsser capaç de treure or d'un femer, la va encertar trencant el boicot decretat pel Querol i va comprar unes maduixes que estaven boníssimes, tot sigui dit.

A la tarda fem un trosset d'una de les rutes que ens hem perdut per culpa de la cutre-excursió i descobrim un entorn que sí ens va agradar. Els camins, ben senyalitzats i allunyats de la marabunta valen la pena. Tot i que un pél brut, és jungla, cascades i verd, i això sempre agrada. 

Per a ser justos, les Cameron Highlands són un paratge preciós al que vam arribar en la temporada de màxima afluència turística. Segur que si ens haguèssim dedicat a anar pel nostre compte el relat fóra més optimista. No és menys cert que nosaltres mateixos hem contribuit a aquests dos dies a aquesta massificació, mal aconsellats per una guia gens específica al respecte i per altre blocaires que potser no van tenir la valentia de reconèixer que l'havien espifiat. Nosaltres no volem cometre el mateix error: si aneu a Malàsia us recomanem no acostar-vos per aquí.

Certament és un exemple de com una explotació turística desfermada i sense una planificació equilibrada pot arruinar el millor dels indrets. Des d'aquestes terres llunyanes volem tenir un record pels promotors del BCN World i els hotelers barcelonins. Per ells, pels qui els hi fan les requalificacions i per a les famílies de tots plegats. Besis.