En dues paraules: Kuala Lumpur

26 i 27 - Kuala Lumpur

Dia de trànsit, aprofitem el matí per donar-nos una darrera volteta per Malaka i agafem el bus cap a Kuala Lumpur. Pel camí, a mesura que ens acostem a la capital el sol va desapareixent, i no és boira o núvols, és la contaminació. A KL el sol no es veu, però crema fins al ossos.

Kuala Lumpur és interessant: lletja i bonica, especial i vulgar, autèntica i copiosa, colorida i gris, una ciutat asiàtica on les olors colpejen el nas, la suor és una constant i la contaminació un verí que flota en l'ambient. La Vidal troba l'encant a la ciutat tant bon punt hi posa un peu, al Querol, que és poc d'aglomeracions, li costa una mica més convèncers. 

Kuala Lumpur té un origen obrer. La van fundar fa un parell de segles els miners d'estany malasis, indis, xinesos, colons britanics, i un llarg etcètera de nacionalitats que, encara a dia d'avui, s'intueix en les fesonomies de les persones. 

La gràcia de la ciutat és la combinació d'edificis i rascacels ultramoderns amb el que és rural, antic i sovint provincià. L'extrarradi, lluny de la ciutat de negocis, les barriades populars estan formades per blocs mastodòntics d'habitatges. Pintades anarkistes reclamen que ser homeless no és cap crim. Tan lluny i tan a prop.

L'urbanisme a Àsia és un concepte per descobrir, aquí no posen carrers, aquí els tiren i així formen barris i ciutats. KL és un caos, però si t'hi esforces una mica t'hi acabes entenent. Nosaltres, gent afortunada, hem vingut a KL just el cap de setmana que acaba el Ramadan, i resulta que per moltes famílies és tradició venir a Kuala Lumpur a celebrar el final del Ramadan. I és estupendo perquè per la ciutat hi caminen incontables grups de gent de tots els colors de pell i de vestits imaginables. Moltíssim turisme asiàtic, molt poc d'occidental. Però és un problema, perquè els intrèpids vitgers no tenim per costum reservar lloc per dormir, així que després de tres intents infructuosos acabem dormint en un hostal cutre que recorda al nostre famós hotel cochambre. Com a mínim són amables. 

Per la nostra habitació de sis llits, a la que ens estarem dos nits, passen fins a deu persones: alemanys, singapureses i fins i tot un hacker filipí que es passa les hores trastejant pàgines de codis des del portàtil a la seva llitera. Al "vestíbul" regna un client grandot, un americà de Miami calçat amb una immensa samarreta de l'Athletic de Madrid i una gorra de bèisbol que a iniciativa pròpia atén les necessitats de tots els hostes que hi passem: busca traductor per a una noia xinesa, ens informa dels trucs per a fer funcionar els ordinadors ruïnosos de l'hostal, emparella desconeguts per a que comparteixin habitació. La cosa donaria per a rodar-hi una pel.li d'espies.

Dormim a China Town, un bullici de gent, botigues al carrer, llums, pantalles de plasma, làmpares xineses, música sense gràcia, bars, terrasses, halals, cotxes i motos (tot junt). Com Port Aventura però amb trànsit, moltíssima més gent, i en versió bruteta.

Aquesta nit però ens volem donar un homenatge per sopar, experiència que us relatarem en el següent post.

Anem cap a la zona del "Golden Triangle"', concretament a una zona de carrers i carrerons que es vertebren a esquerra i dreta de Jin Nagasari. Un centre d'oci nocturn i restauració. De nou, el que és autèntic i artificial batallen en un mateix espai on trobes carrers tipo Lloret, i d'altres amb centenars de taules al mig de la calçada amb moltes famílies locals sopant mentre els cotxes sortegen taules, persones, i cambrers.

La nit acaba bé. Trobem, com ja comença a ser costum, un bar de tapes amb una carta de vins i begudes "tipical spanish" des d'aigua de valència a kalimotxo. Per sort, també tenen patxaran, i aquestes copes van per la Susi i el Manu ;)

Al dia següent ens llevem tard, cerquem desesperats algun indret amb aire acondicionat on prendre el beuratge que aquí anomenen cafè i iniciem la marxa per la ciutat. Arranquem a caminar des del mercat de China Town, des d'on creuem el riu per arribar a la Plaça Merdeka, una gran esplanada, insòlita en aquesta ciutat-laberint per a les commemoracions oficials. A tota aquesta zona ens sobta trobar grups i més grups de nois (només mascles) drets al carrer mirant-se els uns als altres sense ni gairebé parlar entre ells. No entenem si és una manera de passar el diumenge al matí, de cercar feina o xicota.

Abandonem l'espai obert de la Merdeka per endinsar-nos a Little India, per carrerons plens de paradetes i a vessar de gent. Les fotos surten tan barroques com les façanes dels temples hinduístes on es sobreposen les figures recargolades. Aquí la moda és diferent, i decenes i decenes de paradetes de mocadors al cap de tots colors i teixits s'apinyen unes a sobre de les altres i els turistes occidentals passem bastant desapercebuts entre una marabunta multicolor.

Arribem a l'immens mercat d'aliments de Chow Kit on les olors formen una barrera pràcticament impenetrable pels turistes d'estòmac no preparat que garanteix als locals fer la compra sense la presència incordiant dels sempiterns guiris tafaners i on la Vidal, que és una dona a qui agrada viure al límit, compra un suc de coco molt popular aquí i que posen dins de bosses de plàstic des d'on es beu directament amb palleta, mentre el Querol repassa la farmaciola.

Tot Kuala Lumpur és un gran formiguer hiperactiu, tot? No. A l'ombra dels immensos gratacels resisteix Kampung Baru, una barriada de cases de fusta molt humils on el temps s'atura i l'occidentalització no ha arribat, on pels carrers tranquils passen els veïns en bicicleta saludant als intrèpids viatgers que són els únics forasters a la vista, on nanos trapelles combaten en guerres de petards, on cabres tristes i ovelles brutes rumien als patis de darrera de les cases. 

Kampung Baru, on la pobresa encara es pot viure amb dignitat i on les senyores pinten i decoren amb torretes habitatges tan humils com encantadors. On passejar torna a ser un plaer tranquil, i que esdevé immediatament el nostre racó preferit d'aquesta impossible ciutat. 

Vorejant aquesta illa resistent, un mur immens separa el veinat de grans vies de comunicació, radials i accessos d'autopista. Trobar un esquerda al mur ens comporta caminar i caminar fins a que podem accedir a un voral de carretera que ens porta directament a les torres Petrones, la joia de l'skyline de KL i veritable símbol nacional, al bell mig de les imponents seus bancàries i dels centres comercials luxosos on els megapijos locals i foranis passegen amb l'aire estirat i frívol que els fa internacionalment reconeixibles. Infinitament més rics que els kampungbaruesos, i força més maleducats: aquests no saluden. Ni somriuen, ni tiren petards, ni sabrien com convertir una cabaneta de fusta en una llar encantadora.

Arribats a aquest punt, els intrèpids viatgers ja hem transpirat totes les cerveses del darrer any i mig, així que prenem un suc de fruites en un lloc tranquil i agafem un taxi cap a la dutxa. Pel camí la darrera sorpresa de la tarda: arriba un policia en moto i fa aturar el trànsit per a deixar passar una comitiva de cotxes i més cotxes amb les sirenes posades, darrera dels quals uns quants cotxassos de gamma alta on deu viatjar-hi alguna gran magistratura del país.

La cirereta d'un pastís barroc amb tantíssimes capes, sabors i textures com les que ens ha regalat una caminada de sis hores per Kuala Lumpur