Els presents ens declarem adscrits a la via gastronòmica al socialisme. Ens agrada menjar i menjar bé, i un dels motius pel qual restem enamorats del sud-est asiàtic és el seu menjar i el seu preu. El bon menjar el trobem arreu, comença a les paradetes del carrer i continua en tota la gama de restauració. Aquí ens podem plantejar anar a certs restaurants de cuina d'autor que a Barcelona no podríam pagar, com l'Eat me de Bangkok que va fer plorar a la Vidal.
A Kuala Lupur vàrem trobar el "frangipani", un restaurant de cuina fusió que situen, cito, "molt per davant de quasi tota la competència".
Està situat en un dels carrers amb més bars per metre quatrat, un carrer sorollós i on la música i les llums et saturen els sentits. Entrar al Frangipani és, contra tot pronostic, una autèntica bombolla de pau. Un servei excel.lent et condueix a una estànça sòbria i profundament elegant on un grapat de tauletes es situen al voltant d'una espècie d'estanc d'igua. Les parets d'inspiració aràbiga i quatre llumetes inteligentment posades generen una bella il.lusió òptica. Sembla sopar veient les estrelles a la vora d'un llac.
El servei, repetim, excel.lent, ens explica una carta que ens fa babejar. Però intuïm que alguna cosa no va bé quan ens porten els entrants fora del menú. Ens serveixen una selecció de mantegues de tres sabors que, tot i l'entusiasme que encara teníem, no valien res.
Procurem però no exaltar-nos encara, i busquem justificacions bondadoses: són els entrats que et posa el restaurant, potser és que la seva inspiració francesa fa que la mantega els hi sembli quelcom deliciós i insuperable,
De primer demanem un salmó (recomanació del xef), i una mozzarella burrata farcida de caviar beluga. Sona bé, la idea és bona, la predisposició hi és, però el plat no val res. Preciosa presentació, però haurien fet bé de pensar a donar gust al plat. Els aliments no eren de primera, i el resultat no era l'esperat.
De segón ànec i porquet, igualment ben presentats, igualment insípids. Per rematar, un sushi de mango que crèiem que no podia fallar. Preciosa presentació, però l'únic que valia la pena del plat era el gelat que acompanyava, el mango no tenia gust de res, i té mèrit, perquè en qualsevol paradeta de carrer trobes mangos que et recorden que el que menjem a casa, són sucedanis de fruita tropical. Però no al Frangipani, aquí el mango tenia el mateix gust que el que puguis comprar al Caprabo.
No és que no fos bó, és que la qualitat era indigna de l'espai, del nom i del preu que vàrem pagar. Quan vas a un restaurant d'aquestes característiques esperes una cuina diferent, art als fogons. Esperes que et sorprenguin, que agafin desprevinguts els teus 6 sentits. Esperes provar quelcom que enlloc més tornaràs a provar, perquè és únic, irrepetible i personal d'aquell lloc. Pagues per una experiència artística, gastronòmica i sensorial. Pagues perquè se't posin els péls de punta i creguis poder tenir un orgasme simplement menjant. I amics, hem estat més aprop d'aquesta experiència menjant una pizza casolana que al Frangipani.
Un autèntic fail. Amics de la Lonely Planet, de com i on viatjar sóu, al nostre parer, la millor guia de viatge, però sobre menjar us queda molt per apendre.
Per treure'ns el mal gust de boca, la nit següent ens vàrem aventurar a un local molt més econòmic que vàrem escollir més per la seva ubicació i la tranquil.litat que s'hi respirava. Un restaurant "britànic fusió", l'Albion. I cal dir que, sense grans floritures, és un lloc molt recomanable. Quan un restaurant britànic sense pretensions et dóna una lliçó culinària, noi fest-t'ho mirar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada