Ramadan a Muar

24 de juliol

Tot i el caos a l'estació de busos locals de Larkin, trobem fàcilment el que ens portarà a un poblet coster anomenat Muar. La gent és molt amable, i resulta fàcil orientar-te si, quan et veuen dubtar, s'he t'acosten dues persones per intentar ajudar-te i indicar-te.

Tenen un anglés incomprensible, no sabem si s'inventen paraules i dissimulen com si fossin de cambridge o és que nosaltres hem desaprés de cop el que sabíem.

Muar és un enclau comencial menor al costat de Malaka, i per això té també una arquitectura colonial. És més pobre i menys bonica però no hi ha turistes.

Ens allotgem a un hostelet baratíssim regentat per dos germans encantadors xinesos dels estrets. Aquí, quan la gent es fa gran muta a tamagochi, és un fet. I el nostre tamagochi particular és un muarés de món la mar de simpàtic.

Muar és una ciutat que probablement en algunt moment havia estat bonica, les seves porxades i la majoria de façanes del centre ho deixen intuïr, a dia d'avui però té un aire encantadorament decadent.

Els comerços s'amunteguen uns a sobre dels altres fent permanent salts en el temps. Al costat d'una botiga de tv's d'última generació trobes una botiga d'escombres, al costat una de catifes, i al costat una de manufactura de mobles de fusta artesanals.

Passejar pel costat de riu és especialment bonic si no és que, a causa del clavegueram obert, algú es fot d'alt a baix. Semblen, en petit, foses de cocodrils.

La ciutat però estava ralentitzada. La majoria de comerços tancats, poca gent pel carrer, la que trobabem mig adormida, i és que Malàsia és un país de majoria islàmica, així que la majoria de la població estava de ramadan.

Hem arribat a les acaballes de ramadan i per tant no podem comparar encara amb la situació habitual, però de moment podem fer un balanç provisional. Per començar, Malàsia és un país complex ètnicament, fet a cop de colonialistes: xinesos, portuguesos, holandesos i britànics. Una de les conseqüències és una població etnicament diversa: a més de la majoria malaia bàsicament musulmana, hi dos importants minories xinesa i índia. Seguint el model imperial britànic, formen comunitats separades que viuen junts però no barrejats. A cada lloc trobem un China Town i una Little India.  Els malais marquen la pauta, i per tant l'esfera pública és musulmana. Des del carrer on sonen les crides a l'oració, a la tele pública, que anuncia una prometedora sèrie documental: Al-Andalus, the Truth, amb un toro enganxant un torero.

Els mocadors predominen als caps de les noies i senyores, però s'hi veu de tot. Les dones tenen força presència pública: treballen, condueixen, les que volen ensenyen les cames... En fi. La Vidal que és desconfiada de mena amb les religions, especialment quan es tracta de fer dejuni no les hi té totes. Ho anirem veient.

Cap a les 18h, pel centre per on poques hores abans només trobavem gats i xinessos, es comença a despertar un mercat nocturn. Agafem lloc i decidim esperar a la hora en que es trenca el dejuni del ramadàn per sopar. Decidim o ens decideixen, perquè pel ramadan aturen fins i tot el wifi.

Quan és l'hora, totes les famílies de la ciutat s'acosten a sopar, a passejar i a comprar al mercat nocturn. No sabem si per occidentals o per les faldilles de la Vidal en ple ramadan, però involuntariament ens varem convertir en les estrelles del mercat.

Sigui com sigui marxem de Muar amb la sensació d'haver vist la ciutat a mig gas i no acabem de encertar a veure quina part és deguda al mes sant musulmà i quina al caràcter força meridional de la seva gent.